“Al final això pot acabar malament”

Continuo atrapat. Sóc cristià i, per tant, optimista, i espero que el pessimisme sigui l'avantsala de l'optimisme.

Malgrat els aldarulls que es van produir quan la vaig proposar, al final a CiU públicament tothom ha vingut a acceptar que si arribés una proposta de l'Estat i la consideréssim raonable, estaríem disposats a sotmetre-la a la ciutadania. Però només pot venir de l'Estat. I avui està tancat i bloquejat.

Fins a les europees, si més no. Hi ha hagut diàleg, el president Mas ho ha reconegut, i no ha funcionat. S'han fet manetes, però no ha anat més enllà.

No tenia intencions d'obrir cap diàleg des de la perspectiva institucional Catalunya-Espanya. Seria curiós que si es troben per dinar un dirigent del PP i un de CiU, l'un amb responsabilitats de govern i l'altre parlamentàries i de partit, no parlin de la qüestió. No era l'objectiu, però òbviament en vam parlar. Un cop més, vaig posar l'accent en la necessitat que hi hagi iniciativa política per part del govern de l'Estat.

Evidentment, la demanda de Catalunya té un component emocional molt important. Dependria del que digui la proposta. La que vostè assenyala per mi seria insuficient. A més, no sabem quin suport tindria en la consulta. Tampoc el d'una proposta purament independentista.

No podem ignorar que en les manifestacions i fins i tot darrere de la mobilització hi ha hagut forces polítiques. És cert que les coses han canviat i que els partits s'han hagut d'adaptar a una pressió ciutadana, però alguns partits han contribuït a la mobilització i a l'extensió del sentiment.

La inestabilitat i la falta de governabilitat en un país no són bones i em ratifico.

No. Una altra cosa és que intueixi que això sigui possible. A Espanya es percep que la qüestió catalana és un problema català. No; és un problema espanyol. La qüestió catalana és el problema més internacionalitzat que té Espanya. Més enllà de llegir i respectar els pronunciaments de directius o d'empresaris que es fan, si fos el govern central llegiria amb atenció els últims pronunciaments de Moody's i Standard & Poor's, que deixen molt clar que, si no hi ha solució política, la inestabilitat afectarà l'economia catalana i l'espanyola en el seu conjunt. Aquest és l'error que ve d'Espanya, pensar que l'Estat pot actuar com un imperi de fa 400 anys.

Podem tenir percepcions diferents. No passa res.

No crec que els simpatitzants i militants estiguin preocupats per això. La del xoc de trens és una expressió que vaig utilitzar al Congrés. Recordo que va ser aplaudida per Oriol Pujol, entre d'altres. Em sembla recordar que també l'ha explicitada el president Pujol. Mas és el president de la Generalitat i jo sóc dirigent de CiU. És compatible que el llenguatge institucional obligui a dir que no hi haurà xoc de trens i jo faci un discurs que deixi clar que al final això pot acabar malament.

El que he dit és que no me n'ocupo. Se'm va preguntar sobre el contrainforme del govern i vaig dir que no el coneixia. Digui el que digui, hem d'evitar que això acabi com Ucraïna: amb pals, pedres i accions policials. Hi ha hagut alguna cosa en l'acció exterior del darrer any i mig que no he vist prou clara i ja ho he expressat al president de la Generalitat i al mateix conseller Homs.

El govern té una política i l'ha d'explicar el govern mateix. Jo sóc el líder de CiU al Congrés. De vegades he estat convidat a anar a Tenerife i altres ciutats i no hi he pogut anar per agenda i hi ha anat el conseller Homs. Crec que està bé que ho faci. El que hi ha d'anar és el govern.

Contactes, sí. Aprofundits, no. Resultats, menys. No sóc l'únic. Sóc la persona que, pel fet d'estar a Madrid, tinc més possibilitats de comunicació, però això no vol dir que n'hagin de sortir propostes. El senyor Rajoy diu que el president Mas mai no li ha demanat una entrevista. És fals. El president Mas, a través de mi, li va demanar que el volia veure amb discreció i que durant el Nadal podia anar a Madrid en cotxe. De vegades amb aquest tipus de contactes es pot obrir una via de diàleg. La que vam mantenir durant uns mesos i que el president de la Generalitat ha reconegut que s'ha produït fins que la va trencar el govern espanyol a mitjan desembre es va obrir a instàncies meves.

Aplicaran la piconadora. Es refugiaran en l'argument que vulnerem l'article 1 i 2 de la Constitució perquè suplantem la voluntat del conjunt de la sobirania espanyola per la catalana. No és cert. En la via del 150.2 decideix el Congrés, que és representant de la sobirania espanyola. A més, no és un referèndum vinculant, sinó consultiu.

Em preocupa més la decisió que han pres el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i el Suprem sobre la llengua, que reinterpreten el TC. Crec que si el TC considera inconstitucional la declaració serà un error. No és dret positiu, no té efectes jurídics. És simplement una declaració política. Faci el que faci el TC, el Parlament pensarà el mateix. El PP judicialitzarà al màxim el procés. Ho ha fet amb la declaració, ho va fer al seu dia amb l'Estatut i ho farà amb la llei de consultes i el decret de convocatòria de la consulta.

Dependrà de cada col·lectiu. En el cas de la llengua, comparteixo la voluntat de la comunitat educativa de continuar fent les coses com es feien fins ara. Hi ha un problema de separació de poders en la democràcia espanyola: l'executiu i el judicial són els dos grans poders de l'estat de dret, per sobre del legislatiu.

No crec que ho hagi dit mai. Des del primer dia vam convidar ERC a formar part del govern i no ha volgut. Entenc perfectament les seves raons. Està més tranquil·la i li surt més rendible no ser-hi. Ho respecto. A Alemanya, governen l'SPD i la CDU i són projectes molt diferents, però la necessitat del país obliga que s'entenguin. S'ha de distingir entre la necessària col·laboració perquè les circumstàncies ho imposen i el fet d'identificar-nos i per tant diluir-nos amb ERC. Són dues coses diferents.

No puc pensar res més. El president de la Generalitat ho ha dit prou clar. Té la voluntat de consultar la població. I si no hi ha la possibilitat, com que sempre hem defensat la legalitat, les eleccions plebiscitàries no les podran discutir mai.

Sóc el primer que he alertat el president del govern espanyol d'aquesta qüestió. Creu que el temps ho solucionarà, però s'equivoca. Agreuja el problema. Si no hi ha política, s'acabarà amb una declaració unilateral.

S'han de consumir etapes. Sé que la declaració unilateral no és la millor opció per a Catalunya. He d'intentar que hi hagi altres sortides. No ens espera un món amb els braços oberts, començant per Europa i continuant per la resta de la comunitat internacional; i en el Consell de Seguretat de l'ONU, ni Rússia, ni la Xina... Per tant, no seria bona per a Catalunya. La qual cosa no vol dir que no s'hi acabi anant a parar. La comunitat internacional entén el problema i s'apuntaria a la tercera via, demanaria al govern espanyol que mogués fitxa. No volen crear un precedent d'aquest tipus a la Unió Europea. En la política internacional no hi ha amics, hi ha interessos. Ara commemorem el 1714. Vam començar com a amics amb uns quants països en una guerra europea i van predominar els interessos.

Sí, si fem l'abstracció que continuem amb l'euro. La inviabilitat política condiciona molt la viabilitat econòmica. Si hi hagués pacte amb Espanya i es tingués en compte la UE, seríem un país ric i podríem resoldre molts problemes que ens ocasiona l'actual situació a Espanya.

La confederació no s'hi allunya tant si la independència fos pactada amb Espanya i la UE, si fos l'opció clarament majoritària de Catalunya i si no trenqués la cohesió social. Seria una opció legítima.

Sóc un dels polítics que viuen amb més incomoditat. La senyora Camacho i el senyor Rivera estan molt còmodes amb el seu discurs i en sintonia amb la militància. No ho deuen estar tant els senyors Navarro i Herrera i la senyora Camats. Jo tampoc. De vegades es poden tenir discrepàncies i sentir-se arrossegat per les posicions del soci majoritari, sabent que al partit molts militants poden no entendre què faig perquè tenen la pressió dels convergents del poble, la mediàtica...

Que s'ho facin mirar bé. Que revisin si sóc el responsable que hi hagi una fuga massiva de vots a ERC i menor a Ciutadans.

No ha estat possible. No cal culpar-ne ningú. És important que hi hagi un denominador comú que sigui acceptat per tots els partits que donen suport a la consulta. Hem d'ensenyar la cara més europeista de Catalunya i no n'era el millor reflex una candidatura unitària, sinó una suma de candidatures amb un punt d'unitat sobre Catalunya i la seva causa.

Em faria il·lusió, perquè és una dimensió diferent. Tinc passió per la política internacional. Però no està damunt la taula.

Ho continuarà sent. Vivim un moment polític apassionant. Algú vol que plegui; a casa meva i molta gent a fora. No plegaré. Tinc dret a plegar, però el deure de continuar. Quant de temps sentiré que tinc aquest deure? Estarà molt lligat al procés actual. El país necessita experiència i contactes. Sóc un petit actiu en aquest procés, tot i que tingui diferències amb els que el plantegen en el sentit més extrem.

El comitè de govern no té cap candidat encara. No sé si Sedó ja s'ha presentat. Es decidirà en el consell nacional de dissabte vinent. Diuen que Tremosa ha dit que veta Sedó? No m'ho crec, perquè diria molt poc de positiu d'ell. Tots dos han estat bons diputats.