Allò inútil en la cultura de la utilitat

Sempre està molt bé tornar a L'illa del tresor de Robert Louis Stevenson. En el llibre s'explica la història de Jim Hawkins, un jove que s'embarca en un complicat viatge dalt de La Hispaniola en què un grup de pirates pretenen recuperar el tresor enterrat pel capità Flint en alguna illa del mar de les Antilles. Al llarg del trajecte, el complex i accidentat viatge esdevé iniciàtic. Jim Hawkins aprèn quins poden ser els múltiples rostres en què pot encarnar-se el mal. Al final, el jove arriba a la gruta on s'havia amagat el tresor dels corsaris. El tresor ha generat revenges i assassinats. Jim queda fascinat per les monedes dels cofres, però en lloc de sentir-se atret pel valor de l'or, comença a sentir-se fascinat pels rostres que veu impresos en les monedes, les cares dels reis representats, el valor simbòlic dels gravats. En lloc de sentir-se atret pel valor material de les peces sent una ferma atracció pel seu valor artístic i entén que cada peça amaga històries humanes de cultures molt diverses. Al final del llarg viatge cap a l'aventura allò important no és la riquesa material del pes dels lingots, sinó la cultura que s'amaga darrere algunes peces del tresor. L'art i la tradició triomfen sobre el benefici.

L'exemple de L'illa del tresor és un dels nombrosos exemples que utilitza Nuccio Ordine, professor de literatura italiana a la Univesitat de Calàbria, dins d'un llibre titulat La utilitat de l'inútil (Quaderns Crema, 2013), que afortunadament no ha trigat a convertir-se en un dels assaigs més llegits d'aquest moment. Ordine utilitza la reacció de Jim Hawkins davant de les monedes per mostrar-nos com al llarg de la història s'ha anat gestant un pensament en què la curiositat –el desig de saber motivat per la curiositat– ha estat sempre més important que els beneficis que es treuen d'aquell saber. En un moment que la cultura del benefici immediat sembla que mediatitza totes les mostres del saber als instituts, a la universitat, en la gestió cultural i en la política, és molt reconfortant que algú parteixi de nombroses fonts històriques i exemples diversos per recordar-nos la validesa del saber desinteressat. Nuccio Ordine ens diu que hem d'aprendre de Jim Hawkins que allò important no és l'or, sinó la cultura que hi ha darrere les coses, és a dir el pes de la memòria i la tradició que hi ha darrere. El professor sicilià ens recorda que vivim un moment en què les institucions cerquen el valor immediat del saber, que aquestes consideren l'aprenentatge com una inversió que ha de produir guanys, però que malauradament allò que produeix no són guanys sinó una banalització i crisi dels valors humanístics en els quals la nostra societat s'ha forjat. Allò que importa no és el rendiment econòmica que es pot amagar darrere un aprenentatge, sinó el plaer de l'aprenentatge. Allò important no és l'interès econòmic que es pot amagar darrere qualsevol objecte artístic, sinó saber considerar, com deia Kant, que el gust de jutjar un objecte ha de ser sempre desinteressat i lliure. L'element fonamental de la cultura no radica en la creació d'indústries culturals, sinó en poder entendre que la cultura és un bé espiritual que ens dóna estímuls per pensar un món millor.

La utilitat de l'inútil s'inscriu dins una clara tendència d'urgent reivindicació de les humanitats com a diversitat davant dels efectes desastrosos que ha tingut la lògica del benefici en el terreny de l'ensenyament, la investigació i les activitats culturals. El llibre recorda que l'art, els coneixements humanístics, la cultura i l'ensenyament són “el líquid amniòtic ideal en què les idees de democràcia, llibertat, justícia, igualtat, dret a la crítica, tolerància, solidaritat i bé comú poden experimentar un vigorós desenvolupament”.