Dones i homes

Érem una colla que anàvem pel carrer, caminant i parlant. Un moment que tenia jo la paraula em vaig aturar per donar més èmfasi a una frase, i una de les noies, persona intel·ligent i molt preparada que tenia una mica de pressa per arribar a un lloc, em va dir: “Encara que siguis un home, pots fer dues coses a la vegada, caminar i parlar.” Devia fer mala cara perquè em va preguntar: “Que no tens sentit de l'humor?” Sí que en tinc, però és que aquesta formulació l'he sentida mil vegades. Si la primera em va fer una certa gràcia, arribats a la mil l'efecte còmic s'ha desactivat i més aviat m'ha desbordat la paciència. La vegada cinc-cents vaig preguntar a la meva interlocutora si ella acceptaria tan tranquil·la la impertinència si jo l'hagués projectada cap a la seva persona. Em va respondre: “Va per les vegades que al llarg dels segles les dones hem estat objecte d'acudits i accions humiliants per part dels homes.” En la meva família les dones sempre han estat respectades, igual que totes les companyes i amigues, no per feminisme sinó per educació i convivència humana, i amb naturalitat. Fer el paper de redemptor, de dipositari dels pecats que hagin pogut cometre altres homes la veritat és que ho trobo de mal gust.

L'endemà, en una tertúlia parlàvem del mobbing, dels treballadors que són objecte de les pressions i humiliacions dels seus caps amb l'objectiu que es rendeixin i pleguin. Vaig explicar que fa vint anys, quan la paraula mobbing no existia o jo no l'havia sentida mai, en vaig ser víctima. La meva empresa tenia dos caps i jo era mereixedor de la confiança del que un dia va caure en desgràcia. El cap supervivent em va fer des d'aleshores la vida impossible. La tertúlia anava ecumènicament bé, fins que una de les dones presents va dir que el mobbing pitjor i autèntic era el que s'aplicava sobre les dones. Per què pitjor? Per què els homes tenim menys motius per queixar-nos de les injustícies? Quan vaig revelar que el cap que em va fer la llesca era una dona, una de les presents em va mirar amb una cara que ho volia dir tot: “Alguna cosa devies fer.”

Malament anirà la igualtat entre homes i dones si només elles poden caminar i parlar a la vegada i si sempre són innocents i incapaces de qualsevol malifeta, gran o petita. I la Merkel? “Això és un homenot.” Ah, caram. I Lady Macbeth? “La creació d'un home.” Sí, el mateix de Desdèmona, que mor en mans del marit.