Tertúlies obsoletes
‘El país que volem', campanya impulsada per l'ANC, requereix
una nova metodologia per organitzar els debats a la ràdio i la televisió públiques
La mobilització social i cívica per l'estat propi coincideix amb una crisi del model de creixement. Creure que aquest serà pròsper amb les mateixes estructures productives, energètiques i polítiques que ens han dominat durant els darrers cinquanta anys és una fal·làcia.
Reconec que parlar d'alternatives “viables” en el marc de la UE navegant pel turmentós oceà de la crisi econòmica i ecològica global és una tasca difícil i arriscada. Per fer-ho, potser, caldria cridar intel·lectuals que, crítics amb el pla Marshall, amb la tecnocràcia de Brussel·les i amb les directrius del Banc Mundial, fa anys que treballen per definir un model que ens faci políticament lliures i alhora rics amb qualitat de vida. Caldria transformar, per exemple, el concepte del PIB que emmascara la realitat i que ens facilita un fals baròmetre del “progrés”. Per exemple, dels dinou informes previstos pels membres del Consell Assessor per a la Transició Nacional, no en veig cap que defineixi una qüestió fonamental: la capacitat de càrrega, ja sobrepassada, del territori per sostenir el “creixement” del nostre futur estat.
Si el model de la transición democrática va ser un frau, no podem considerar que la paraula sàvia la tinguin ara els representants polítics i intel·lectuals que hi van donar suport i que se'n van beneficiar. I vaig al motiu d'aquest article: la crisi de l'estructura i la composició de les tertúlies televisives.
Resulta sorprenent veure com una cinquantena de personalitats ocupen repetidament tots els espais de debat aportant els mateixos arguments a favor de reactivar l'economia i d'incentivar el creixement. Han esdevingut publicistes dels lobbies productius i de l'statu quo. Xerren i xerren, llagotegen, repetint-se sobre la crisi dels partits polítics, de la banca i de les finances sense situar-se mai fora del sistema. No volen admetre que el creixement no és la resposta al problema de l'atur i que l'alternativa es troba en un altre model de desenvolupament que no són capaços de definir.
Als que seleccionen els tertulians els resulta més còmode i segur disposar d'aquests personatges que “saben de tot”. Es prefereix “savi conegut” –personatge mediàtic controlat– que “savi per conèixer”. Fa anys que escoltem els mateixos sermons que ens demanen més creixement i que menystenen tot el que representa una altra visió de l'economia humanista basada en la gestió democràtica del territori i dels recursos energètics, el decreixement, el consum responsable i la banca ètica.
Resulta patètic veure les tertúlies, encotillades per les intervencions de personalitats que, en general, formen part de la quota destinada als partits parlamentaris, explicant-nos, com la cançó de l'enfadós, els antecedents de la crisi i com veuen el present i el futur. Pier Paolo Pasolini tenia tota la raó quan va dir: “La televisió és una gàbia terrible que manté presonera l'opinió pública –servilment servida per obtenir el total servilisme– de tota la classe dirigent.”
És clar que aquest dèficit democràtic es resol convidant al plató algunes ànimes caritatives que justifiquen amb les seves intervencions la quota destinada a l'“alternativa mediàtica anticapitalista”.
‘El país que volem', campanya impulsada per l'Assemblea Nacional Catalana, requereix, amb urgència, una nova metodologia per organitzar els debats a la ràdio i la televisió públiques. La gravetat de la situació no és per continuar fent tertúlies de cafè.
XAVIER RAMIRO
