Política

Vila, la fidelitat crítica

El periodista Francesc Soler retrata el polític figuerenc en un llibre-conversa

Presenta un polític iconoclasta i alhora disciplinat

Si algun alquimista de la política pretengués obtenir un dirigent de laboratori barrejant influències de Suárez, Pallach, Lluch, Prat de la Riba, D'Ors, Erasme, Voltaire i Montaigne probablement fracassaria en l'intent. Com que la política real supera sovint la ficció en originalitat, unes arrels ideològiques tan disperses i en alguns aspectes contraposades o contradictòries han construït un polític de carn i ós com Santi Vila, actual conseller de Territori.

Aquesta setmana arriba a les llibreries el treball del periodista Francesc Soler Un perfil propi. Converses amb Santi Vila (Angle Editorial), retrat que segueix la línia de les obres destinades a la projecció de primeres espases emergents però que, a diferència de la majoria, no resulta un simple paper maquillat d'idees tòpiques i previsibles del retratat. Soler traça algunes pinzellades humanes del ciutadà Vila (gai amb naturalitat, espectador de toros a Ceret i cristià de rés diari abans d'anar a dormir), però val a dir que el personatge és d'aquells que es dibuixa no pas a cops de gestos sinó d'idees.

Els pensament de Vila, volgudament epidèrmic en una obra que pretén fer-se llegidora, no deixa però indiferent. Tant encendran, per motius diferents, molts d'aquells que no l'interpretin bé, com alguns dels que l'entenguin perfectament. Entre la provocació i la temeritat, les opinions que es recullen en encara no un centenar de pàgines són una opció de polèmica constructiva, de dissolució de dogmes i també (nacionalistes cordin-se bé el cinturó) un exercici de desmitificació que no salva ni Macià, ni Companys, ni Pujol (del qual valora l'obra però afirma: “No acabo d'estar convençut que el seu món i el meu siguin el mateix”), ni l'ombra judicial dels fills Pujol (“en el curt termini, és desoladora la sensació de pàgina que s'ha embrutat”).

El figuerenc, que confessa afecte pel Quixot, és retratat alhora com un Sancho davant d'un cert quixotisme català i com a quixot davant dels Sanchos conformistes. Un no-nacionalista (“em sentiria incòmode si algú em definís com a nacionalista”) a favor del Sí-Sí; que milita, crític però convençut a CDC (on, especifica, “mana Josep Rull”), que admira Mas (“em sento més un home del president que un home del partit”), i que cita Erasme per justificar l'actitud de mosca collonera: “Sempre crític, però finalment fidel”, conclou un polític vocacional i polemista entremaliat.

El francès Dinouart escrivia a L'art de callar: “En línies generals, hom arrisca menys callant que parlant.” No deu ser una frase desconeguda per a Vila, que preventivament adverteix: “No em sentiré presoner, d'aquí a un any, de res del que avui hagi dit.” No és tan clar, tanmateix, que les paraules dites no el persegueixin més enllà del dia que deixi de sentir-les seves.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia