En la mort de l'heterodòxia

Poeta des de la joventut

Com explicava en un dels seus poemes de la primera època, Xavier Sabater va néixer en un taxi i va morir també acompanyat de la seva mare, Emília, amb qui va viure els últims anys de la seva vida. Forjat en l'ambient més transgressor i de carrer del final de la dictadura, Sabater va ser un trencador des de la joventut, un poeta beatnik, que alguns vam descobrir com si fos el nostre Jack Kerouac, un home capaç d'enrolar-se en els vaixells que feien el mar del Nord, de perdre's per l'Àfrica i de viure aventures fins a esdevenir un mite de l'underground barceloní, forjador de revistes i editorials com La Cloaca, Warietees i Sedicions, introductor del punk a Barcelona al bar Orfeo Negro, impulsor de la polipoesia, la poesia fonètica i el col·lectiu la Papa, que va obrir les portes a infinitat de poetes, que s'identificaven amb la seva manera de viure al marge, sense cap altra norma que la poesia en el sentit més lliure de la paraula.

Fa pocs mesos havia publicat el seu últim llibre, Versos adversos, al nou segell d'Amàlia Sanchis, però la seva obra arrenca dels primers anys setanta, quan apareix en revistes com La muerte de Narciso. Són títols de referència Poesias bajo tierra (1973), Oscuros silencios de bronce (1978) i el celebrat Saba-Sanyo-Casio (1992), que va recitar al llarg dels anys amb el seu peculiar estil i dicció, combinant el castellà i el català. Precisament sortirà pòstumament una antologia de la seva obra en català, amb l'explosiu Poema d'anar a la merda, que també era un dels habituals en les seves lectures públiques.

Si Xavier Sabater feia dies que havia patit una aturada multiorgànica a l'Hospital de Sant Pau, la coincidència ha fet que un altre dels grans poetes del segle XX patís la mateixa situació en un hospital de Gran Canària, on l'havien traslladat des del centre psiquiàtric en què havia passat els últims anys.

Últim dels Panero

A diferència de Sabater, Leopoldo María Panero era d'una estirp de poetes –el seu pare i el seu oncle ho eren, així com el seu germà Juan Luis i el petit Michi, els quatre també desapareguts prematurament–. Tot i tenir una obra superba des de finals dels seixanta, Leopoldo María la seva família es van fer populars per la pel·lícula El desencanto, de Jaime Chávarri, que al 1976 ens va trasbalsar pel retrat cru d'una família marcada per les addicions, les extravagàncies i la decadència, tot i haver estat protegits del Règim, a Astorga. L'esquizofrènia i l'alcoholisme van destruir Panero, que va desplegar, no obstant això, una obra enlluernadora des dels primers títols, com Así se fundó Carnaby Street (1970) i Teoría (1973). Inclòs com el poeta més jove a l'emblemàtica antologia de Josep Maria Castellet, Nueve novísimos, la trajectòria de Panero ha passat per dècades vivint entre els psiquiàtrics i els recitals.

Recital a Barcelona

Recordo una visita a Barcelona fa deu anys a la Setmana de Poesia. Després d'uns dies –diguem-ne intensos– per la ciutat, Leopoldo va acabar amb una actuació al Palau de la Música, on va fer una lloança a ETA i un atac despietat contra la monarquia, a qui considerava, fins i tot, causant de la seva situació. Quan una editora li va demanar un llibre per publicar, Panero li va exigir una petita quantitat en efectiu i li va fer el poemari d'un dia per l'altre. Va bescanviar una part dels diners en cartrons de tabac. Geni i figura.

Des del 1984, quan van morir el mateix dia Joan Vinyoli i Vicente Aleixandre, no s'havia produït una jornada tan nefasta per a la literatura.