Política

opinió

Sobirania i distorsions interestel·lars

Hi ha algun antecedent que demostra que les alteracions de fronteres no suposen un problema irresoluble per a la integració europea

Interestellar overdrive (distorsió interestel·lar) és el títol d'un tema instrumental de Pink Floyd en el qual es recreava un viatge per l'espai interestel·lar a partir de les distorsions d'una guitarra elèctrica. Desconec si el ministre Margallo escoltava Pink Floyd de jove, però les declaracions en què enviava la Catalunya independent a “vagar per l'espai pels segles dels segles” em van fer venir la cançó al cap, tant per la referència interestel·lar com per la distorsió que representa respecte de la melodia de l'“expulsió de la Catalunya independent d'Europa”, que sol ser greu com un cor wagnerià. Sens dubte, la precampanya del Parlament Europeu i els fets d'Ucraïna tenen alguna cosa a veure en aquesta sortida de to: sense anar més lluny, un distingit col·lega, habitual de certs mitjans de comunicació, instava no fa gaire la Unió Europea (UE) i els seus membres a no reconèixer mai l'estat català independent, brandant el principi d'integritat territorial i oblidant potser que una quarta part dels estats als quals s'adreçava han sorgit dels processos de secessió que han tingut lloc a Europa després de 1989.

Davant d'aquesta cridòria distorsionada, s'imposa una mica d'assossec per veure quines poden ser les opcions de continuïtat a la UE per a un hipotètic estat català, a partir de dos elements objectius, com el tractat de la UE (TUE) i la pràctica seguida per la mateixa Unió i els seus membres.

El tractat de la UE no diu absolutament res sobre la hipòtesi de secessió d'una part d'un estat membre. Literalment, l'únic supòsit que preveu, en el seu article 50, és la retirada de la UE d'un estat membre, la qual cosa, òbviament, no és el mateix que una part d'un estat membre se'n separi. En qualsevol cas, és important retenir que en cap cas es preveu una expulsió d'un estat membre i que la retirada prevista en l'article 50 és decidida per l'estat afectat, no té caràcter automàtic i només es fa efectiva després d'un procés de negociació de durada indeterminada. Un altre argument sovint esmentat pels adversaris del procés sobiranista, l'obligació de “respecte a la identitat nacional dels estats” de l'article 4 del TUE, no és una prohibició de processos independentistes dins dels membres de la Unió, sinó una obligació adreçada a la mateixa UE que no pot adoptar mesures que afectin l'ordre constitucional intern dels estats, com per exemple les competències autonòmiques o locals.

Davant d'aquest silenci dels tractats, i com ja s'ha fet tantes vegades en la història de la UE, la solució per al supòsit de secessió dins d'un estat membre caldrà trobar-la en el moment que aquesta secessió es produeixi, en funció de criteris estrictament polítics. L'aplicació de les normes de dret internacional públic o del dret de la UE permetrà trobar vies eficaces un cop la decisió política s'hagi pres, però no pot predeterminar una solució a priori. La regla de la tabula rasa, a la qual se sol apel·lar per justificar l'“expulsió automàtica” de la Catalunya independent, té la seva raó de ser, sens dubte, en la majoria d'organitzacions internacionals, que vénen a ser com una associació o club d'estats, on cada membre participa en ús de la seva pròpia sobirania, exercint el seu dret de vot i pagant les quotes corresponents, que serveixen per finançar l'organització. Per tant, si es constitueix un nou estat en una part del territori d'un membre de l'organització, cal que aquest nou estat sigui admès com a nou membre, partint de zero. Ara bé, aplicar aquest mateix principi a la UE no sembla tan senzill. Cal recordar, en aquest sentit, que la Unió és un espai d'integració econòmica que té per objectiu aconseguir “una unió cada cop més estreta” dels pobles d'Europa, basada en la cessió de competències sobiranes per part dels estats membres i que es veu reflectida en un mercat únic i en una ciutadania europea que escull cada cinc anys els seus representants al Parlament Europeu, és titular d'uns drets i deures específics que li confereix l'ordenament jurídic de la UE, pot accedir a la funció pública de la Unió i beneficiar-se de fons i programes específics i participa fins i tot en el seu finançament, a través, sobretot, de l'IVA. Per això mateix, la modificació de l'estatus d'una part del territori d'un estat membre requereix en qualsevol cas revisar els tractats i resoldre qüestions com l'estatus de la ciutadania, la composició de les institucions, la destinació dels ajuts, la modificació de l'aranzel exterior comú o la situació en què quedarien els funcionaris i europarlamentaris d'aquell territori, entre d'altres. Per cert, tot això caldria fer-ho igualment, tant si es deixa l'estat català dins de la Unió com si es deixa fora. La voluntat política és, doncs, la que mana.

I si dels tractats ens n'anem a la pràctica, hi ha algun antecedent que demostra que les alteracions de les fronteres dels estats membres no representen un problema irresoluble per a la integració europea. Així ho prova el cas del Saarland o Sarre, que el 1951 era una mena de protectorat francès i com a tal va ser part signant del tractat constitutiu de la Comunitat Europea del Carbó i de l'Acer (CECA), la primera de les comunitats europees. La situació del Saarland va evolucionar dramàticament, fins a aprovar-se un estatut que hagués convertit aquest territori en un estat “europeu” neutralitzat (en la pràctica, un tercer estat alemany). L'Estatut del Sarre fou, tanmateix, rebutjat majoritàriament per la població d'aquell territori en un referèndum, la qual cosa va fer possible reintegrar-lo a Alemanya. Malgrat tots aquests canvis, el Sarre no va veure alterada la seva vinculació amb l'Europa comunitària, que es mantindria a partir de 1956 com a part de la República Federal Alemanya. El 1990, el precedent del Sarre va servir per incorporar de manera, aquesta sí, automàtica el territori de l'antiga República Democràtica Alemanya a les Comunitats Europees.

Tot i les diferències amb el procés català, el precedent del Sarre il·lustra com la integració europea, que es basa en els valors de la democràcia i la llibertat, no es pot oposar per si mateixa al fet que un poble decideixi democràticament constituir (o no) un nou estat dins la Unió Europea. Per recordar-ho, diverses entitats han convocat una manifestació a Brussel·les, el proper dia 30 de març, a favor del dret d'autodeterminació a Europa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia