La conquesta de drets
Entenc el progrés social com la defensa dels drets dels més febles
La història de la civilització occidental és la història d'una lluita persistent i dolorosa pels drets de les persones. Des de la democràcia de Pèricles fins al present, hem vist com col·lectius que no eren considerats subjectes de drets han vist reconeguda la seva dignitat i han passat a ser reconeguts i protegits.
Aquesta ampliació del cercle de drets ha estat difícil i àrdua i ha hagut de vèncer molts dracs. En tots els moments històrics hi ha hagut interessos polítics, econòmics i fins i tot religiosos, per no ampliar el cercle, per no reconèixer drets als éssers marginals, perquè això suposava haver-los de tractar dignament i reconèixer-los com a persones.
En la democràcia grega eren exclosos els immigrants, els esclaus i les dones. Cap d'ells podia exercir el vot, cap d'ells podia elegir el governant de la polis. Només els homes lliures tenien aquest dret, és a dir, una petitíssima minoria. L'abolició de l'esclavitud va ser una història llarga i cruenta, així com el reconeixement de les persones de raça negra a ser reconegudes com a ciutadans amb plenitud de drets. No es pot oblidar, tampoc, la lluita feminista pels drets de les dones, impulsada per les sufragistes angleses a finals del segle XIX i continuada amb fermesa per artistes, pensadores, escriptores i activistes durant el segle XX.
Aquella lluita persistent i àrdua va fer possible que la dona pogués exercir el dret a vot i que fos considerada un subjecte amb plens drets de ciutadania. Després ha vingut el reconeixement per altres col·lectius que històricament han estat considerats marginals o irrellevants. La lluita pels drets de l'infant també ha estat difícil i molt àrdua. La Convenció Internacional dels Drets de l'Infant (1989) és una conquesta històrica, encara que hi ha molts països que vulneren cada dia tots i cadascun dels articles. La defensa dels drets de les persones amb discapacitats d'ordre física i psíquica ha estat i és, encara, una lluita difícil, però en la societat actual es reconeixen aquestes persones amb plens drets de ciutadania i s'ha millorat significativament en el procés d'integració, s'ha millorat el seu grau d'autonomia i d'emancipació personal.
En aquest reconeixement progressiu de drets entenc que també cal introduir el debat dels no nascuts. El debat sobre si la vida humana emergent és considerada un subjecte de drets no és un debat menor. La ciència no pot aclarir aquest debat. Ens pot descriure amb rigor i minuciositat les diferents etapes del seu desenvolupament, la gènesi dels òrgans i les transformacions que tenen lloc al llarg de tota la gestació, però no està legitimada per precisar en quin moment d'aquesta evolució cal reconèixer aquella vida humana emergent com a subjecte de drets.
Fins que aquest debat no estigui plenament resolt, amb arguments de pes, la discussió sobre la interrupció voluntària de l'embaràs, sobre els supòsits i els terminis d'aquesta interrupció, serà molt difícil d'aclarir. Si, d'una banda, la vida humana emergent ja és un subjecte de drets, aleshores deu tenir, com a mínim el dret a la vida i, naturalment, també, el dret a ser tractat amb equitat, independentment de les seves característiques físiques i anatòmiques. Si, d'altra banda, no és considerat un subjecte de drets, aleshores és un objecte, material genètic i, consegüentment, no hi ha deures envers ell.
El pensament socialment progressista és un pensament atent als drets de les persones, especialment dels més vulnerables i fràgils, dels qui no tenen ni veu, ni vot, dels qui no poden formar lobbies per defensar-se, ni per exhibir la seva impotència. Entenc el progrés social com la defensa dels drets dels més febles.
