La història no s'atura

Dos il·lustres jubilats, per bé que encara en actiu, van protagonitzar ahir, al castell de Windsor i en alguns dels indrets més emblemàtics de la ciutat de Londres, l'abadia de Westminster i les Cases del Parlament, una triple postal per a la història, inimaginable només una o dues dècades enrere. Una postal que, llegida en clau de rabiosa actualitat, no només en referència al passat irlandès o britànic, extensible fins i tot a altres territoris d'Europa, demostra que allò que sembla impossible sovint no ho acaba sent. Senzillament perquè la història és molt difícil d'aturar.

La reina d'Anglaterra, Elisabet II, i el president d'Irlanda, el poeta, comentarista, escriptor, exparlamentari i polifacètic Michael D. Higgins, es van trobar per primer cop en la també primera visita al Regne Unit d'un cap d'estat de la República des que va assolir la independència, als anys vint del segle passat. La representant del poderós imperi i la màxima autoritat del territori que gairebé cent anys enrere era una colònia més enterraven així –presumiblement per sempre– un conflicte que ha enfrontat repetidament les dues illes veïnes, no només durant els 150 anys anteriors, sinó, de fet, al llarg dels últims vuit segles.

Políticament, hi va haver dos moments força rellevants al llarg de la jornada. D'una banda, el discurs que Higgins va adreçar als representants de les dues cambres, els Comuns i els Lords, en què no va amagar el pes d'un passat comú lacerat per la lluita oberta per la independència que els irlandesos van dur a terme durant les dues primeres dècades del segle XX. Tampoc Higgins no va obviar les referències a Irlanda del Nord, l'altra lluita, la de la guerra del terror i la guerra bruta: “Sóc aquí en un moment en què les relacions entre les nostres dues illes té, com he dit, una proximitat i una calidesa que abans semblava inabastable. Els nostres dos països poden exhibir un gran orgull en el progrés de la causa de la pau a Irlanda del Nord. Hi ha, per descomptat, un camí encara que cal recórrer –el camí d'una reconciliació duradora i creativa– i els nostres dos governs comparteixen la responsabilitat d'encoratjar i donar suport als que ho necessiten per completar el viatge de fer la pau permanent i constructiva.”

De l'altra, la presència del vicepresident del govern autònom d'Irlanda del Nord, el republicà Martin McGuinness –i exmembre del comandament de l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA), com no s'ha cansat de recordar la premsa britànica–, en el banquet oficial que ahir a la nit la reina va oferir a Higgins, a casa seva, això és, al castell de Windsor.

La presència de McGuinness a Londres, l'encaixada a la reina en la visita que aquesta va fer a Irlanda del Nord fa dos anys i com va ser rebut, amb tota la pompa i circumstància, Higgins ahir a la capital britànica mostren, i demostren, que la política és l'art de fer possible allò que semblava impossible. És la lliçó d'Irlanda del Nord, la lliçó de la relació Dublín-Londres, i qui sap si algun dia la que poden arribar a tenir Edimburg i Londres també i… Perquè la història no s'atura mai.