Opinió

Vuits i nous

Deflació

“Deflació” sona a “deflagració”, que vol dir “explotar”, i a “conflagració”, que vol dir “guerra”, però és molt pitjor: significa que els preus de les coses baixen. Quan pugen, surten uns senyors a la televisió a anunciar-ho amb una cara fúnebre, i fins i tot en Jordi Basté i la Mònica Terribas a la ràdio perden l'habitual alegria a l'hora de dir “bon dia, Catalunya” o “desperta't, Catalunya”. Tu, quan sents que les coses pugen, fas comptes i et desesperes, i quan parla l'habitual economista amb veu compungida t'agemoleixes al fons de l'alcova, que deia en Joan Oliver. Llavors penses: la bona notícia seria que els preus baixessin. No és que ho pensis, és que n'estàs convençut: hi pot haver més alegria a la casa del pobre i a la casa de les classes mitjanes que l'anunci que baixa el preu del pa i el dels enciams a plaça? Doncs si baixen el pa i els enciams, també és una mala notícia. Si allò era “inflació” això d'ara és “deflació”, i sembla quan ho sents que casa teva i el país hagin d'implotar, que és igual que explotar però de parets endins i amb efectes igualment devastadors.

Quan la setmana passada vam saber que ens trobàvem en plena deflació, va sortir a la ràdio el mateix economista a explicar per quin motiu havíem de parlar de desgràcia. Deia: si els preus baixen, la gent s'ho pensa molt abans de comprar qualsevol cosa, calculant que encara baixaran més, i aquesta actitud inerme fa que el consum s'estanqui i l'economia no pugui tirar endavant de cap manera. Trobo que està molt ben vist. Només que quan els preus pujaven ens deien que per aquest motiu la gent tampoc no consumia, ni que calculés que podien pujar més. Les altres persones no ho sé, però jo no m'estic de comprar el pa del dia perquè pensi que la setmana que ve serà més barat. Potser és que jo sóc rar.

Parlant del pa. La barra que compro més o menys cada dia fa temps que està situada en un euro i cinc cèntims. Si ho tradueixo a pessetes veig que és un escàndol, però a casa em tenen dit que no calculi més en pessetes, i jo callo i obeeixo. Sempre entro a la botiga pensant que els cinc cèntims seran deu, però el preu es manté inalterable. Tant, que ni amb deflació baixa. Què pensen els economistes d'aquest equilibri que mantenim la dependenta que em despatxa i jo? També és dolent? No n'he sentit les raons, però segur que també és dolent. Dolent d'una altra manera: a la dependenta li han abaixat el sou i seria un escàndol que l'amo augmentés el preu de la barra. Ara: tampoc no el baixa, i això la dependenta i jo ja ho entenem menys.

[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia