Política

Nadal se'n va repartint retrets i fent autocrítica

En la carta dirigida al primer secretari gironí analitza les raons de la crisi que viu el partit

El text té un to de testament polític, i hi reconeix errors en la seva gestió com a president del PSC a Girona

Retrets polítics i personals, ressentiments i àmplies dosis d'autocrítica són els eixos de la carta que el president dimissionari de la federació gironina del PSC, Joaquim Nadal, ha dirigit al primer secretari gironí, Juli Fernández. El to de la carta és dur, potser és llarga per a una dimissió, però és evident que, si Nadal l'ha feta així, és perquè volia deixar clar a tothom –no només a Fernández– el que pensava. I com sol fer, sense gaires manies a l'hora de dir les coses clares. L'exdirigent no és una persona que faci les coses a la babalà i sense cap intenció. Exemples se'n poden trobar a la mateixa carta, en la qual explica algunes de les maniobres polítiques que ha endegat els últims anys per desbancar, per exemple, un dels candidats a primer secretari de l'executiva gironina de la carrera cap al nomenament, o també els esforços per mantenir “l'especificitat de les posicions gironines en l'espai socialista” en els moments convulsos que viu el partit.

Tot i ser una carta d'un dirigent gironí a un altre dirigent gironí, i centrar les reflexions al voltant de la federació gironina, la lectura nacional és evident. I és que Girona no deixa de ser un dels llocs on més rebuig genera la deriva espanyolista del partit en l'àmbit nacional. En aquest sentit, la pretesa cohesió socialista pot haver petat pel punt més feble, on la discòrdia amb la direcció nacional és més gran i pública. Falta veure si l'esquerda s'estén ara a la resta del país.

La política nacional que ha emprès el PSC per liquidar la dissensió interna (en gran mesura al voltant del sobiranisme i el dret a decidir, tot i que Nadal aquest punt no l'esmenta específicament) és un dels retrets que fa també a Fernández, que, al seu entendre, s'ha convertit en el defensor principal –almenys mediàticament– dels arguments de la direcció encapçalada per Pere Navarro.

La carta té un to de testament polític. Fa autocrítica (i pot quedar el dubte de si de manera completament sincera) per analitzar quina part de culpa té ell en la crisi actual. L'exconseller i exalcalde acaba la carta declarant que el PSC encara és el seu partit, tot i que en la frase evita tota expressió sentimental. La fa, però, en la frase següent, quan diu que no es veu amb cor ni amb ganes de continuar tenint responsabilitats orgàniques. Un cop acceptada la dimissió, doncs, serà militant de base del PSC, ja es veurà si durant gaire temps.

LA DATA

25.02.12
va ser nomenat
Joaquim Nadal president de l'executiva de Girona del PSC, i Juli Fernández, primer secretari.

Navarro i el PSOE minimitzen les dimissions

El PSC i el PSOE van minimitzar ahir les dimissions d'una desena de membres de l'executiva del PSC a Girona. El primer secretari dels socialistes catalans, en la primera referència a la crisi oberta, va apostar per continuar endavant amb les primàries a l'alcaldia de la capital gironina i va rebutjar avançar el congrés provincial. El líder del PSC feia així pinya amb el dirigent del partit a Girona, Juli Fernández, que insistia a Efe que els dimitits busquen “la seva quota de poder”. Per Navarro, si algú no comparteix les decisions preses per la majoria de la formació “és el seu problema”.

La crisi oberta va provocar també la reacció del PSOE. La vicesecretària general i candidata del 25-M, Elena Valenciano, li va restar importància i va subratllar que els dimitits pertanyen a la “minoria”dels socialistes que estarien a favor de la consultat.

opinió

La carta de dimissió de Joaquim Nadal

Joaquim Nadal i Farreras
Mai no he formulat posicions polítiques i crítiques polítiques referides a les persones de la federació i en canvi m'he vist sovint implícitament o explícitament desautoritzat
El partit és dels seus militants, no de les direccions. Això vol dir que el PSC és el meu partit des de 1980 i ho segueix sent. Però ja no em veig amb cor ni amb ganes de continuar assumint responsabilitats
Tu has esdevingut l'ortodòxia, l'oficialitat, el seguiment del pensament dominant orgànic,
i la Marina, la representació simbòlica i parcial de la dissidència
La manera de passar pàgina d'algunes persones directament o indirectament vinculades amb càrrecs orgànics va ser de molt poc to, per estalviar-me paraules més gruixudes
Si discrepes, sobres; si et plegues a les posicions dominants, mantindràs el teu paper d'àrbitre aparent. Així m'he sentit sovint
Seguint una tònica suïcida d'aprimar la militància en benefici de la coherència però amb perjudici greu de la trajectòria i la història del partit en els darrers 35 anys
No ha estat una qüestió de més esquerra o de més identitat. No hem perfilat ni una cosa ni l'altra sobretot perquè hem anat aprofundint en l'error de la direcció nacional de considerar-ho temes separats quan són del tot inseparables
Fa més d'un any que no faig de president, que no sóc considerat com a tal i que no sóc reconegut. No sé res, amb prou feines se'm convoca, no se'm consulta res de res i tu i jo no parlem
El meu paper a favor del dret a decidir ha estat força ben rebut per tothom, menys pel partit, on inicialment va semblar una bomba atòmica i després es va optar per buscar una acomodació a la circumstància. El president era tolerat però no acceptat

Benvolgut Juli,

Han passat dos anys i dos mesos des del dia 25 de febrer de 2012, quan el congrés de Lloret ens va votar a tu per a primer secretari i a mi per a president de la federació del PSC de les comarques gironines.

És veritat que aquell va ser un congrés estrany i que la correlació de forces que semblava definir-se en aquell moment no tenia res a veure amb la realitat i la pluralitat ideològica interna del partit. El congrés va configurar unes aliances determinades que van fer sumar forces divergents en els dos grups que van competir per la primera secretaria. Tots ho sabem però convé recordar-ho ara; la renúncia de la Pia a competir per la primera secretaria i el seu oferiment de vots a la teva candidatura configurava una de les opcions i la confluència de vot generacional al voltant de l'Ignasi Thió va aportar-li sectors com per exemple el que podia significar la Iolanda Pineda en un sentit i l'Àlex Sáez en un altre. L'edifici era fràgil i contradictori.

En realitat les precàries aliances d'aquell moment ja s'havien trencat del tot quan va arribar l'hora de confegir les llistes per a les eleccions generals primer i per a les del Parlament de Catalunya després.

Vist amb perspectiva, i aquesta és només una opinió personal, és molt probable que tant tu com jo cometéssim un error de càlcul en un intent benintencionat de posar en valor el sentit de la continuïtat i de l'estabilitat institucional interna del partit.

Va ser un error que jo m'encaparrés fent encara funcions de primer secretari a frenar la candidatura de la Pia i a portar les coses a un punt d'entesa primer entre tu i jo i més tard entre tu, jo i la Pia amb l'únic objectiu en aquell moment de frenar la candidatura de l'Ignasi Thió, sobretot perquè, sota l'aparença d'una pulsió renovadora, hi vèiem l'amalgama d'interessos i de posicions contraposades que no significaven la cohesió mínima necessària per a conduir la nau del partit a Girona.

Potser hauria estat més assenyat deixar que les coses passessin i que haguéssim pogut prendre la temperatura de les diferents candidatures, adonar-nos que el sentit de la democràcia interna pot no tenir res a veure amb el contrast democràtic dels projectes polítics davant de la ciutadania, i potser hauríem ajudat a anticipar el punt de ruptura inevitable al qual s'ha acabat abocant el partit per molt que ens penséssim que ho podíem evitar.

La ruptura va començar amb les mateixes negociacions per a l'executiva i va continuar en totes les situacions successives que s'han anat produint. En dos anys hem vist moviments de tota mena i alineaments variables i canviants de persones, grups i tendències.

D'altra banda, malgrat que tots, tu i jo els primers, estàvem convençuts que es podia mantenir una certa especificitat de les posicions gironines en l'espai socialista, no ho hem aconseguit i hem aconseguit desdibuixar i diluir el projecte més i més cada dia. I no ha estat una qüestió de més esquerra o de més identitat. No hem perfilat ni una cosa ni l'altra sobretot perquè hem anat aprofundint en l'error de la direcció nacional de considerar-ho temes separats quan són del tot inseparables i ho són des de Campalans i Serra i Moret, per posar exemples d'abans de la Guerra Civil.

Hem anat reiterant de paraula aquesta voluntat de gironitzar el PSC d'aquí però els fets ens han anat desmentint una vegada i una altra.

I malgrat els esforços de les teves declaracions i de les teves cartes als militants, és evident que la realitat orgànica interna i la realitat política externa han acreditat de forma reiterada que no es complia aquell paradigma sinó que a poc a poc anàvem reculant.

Malgrat els teus esforços per aparèixer com un pont, com una tercera via interna, els fets han produït una polarització entre tu i diversos sectors del partit a les nostres comarques que s'anaven distanciant o que simplement abandonaven el projecte per manca d'identificació, com ha estat el cas de pràcticament tota la comarca del Ripollès. Que això hagi coincidit també amb la polarització entre els dos diputats gironins al Parlament de Catalunya, tu i la Marina Geli, hem de considerar-ho només una anècdota o simplement la confirmació de les altres contradiccions que he esmentat.

Vulguem o no, tu has esdevingut l'ortodòxia, l'oficialitat, el seguiment del pensament dominant orgànic (malgrat que ho negaves reiteradament) i la Marina ha esdevingut la representació simbòlica i parcial, és clar, de la dissidència.

No hi ha hagut diàleg i això vol dir que hi ha hagut ruptura. Una ruptura interna. Un esquinçament reiterat com s'ha evidenciat en més d'una ocasió en algun dels consells de federació que ara recordo amb pena i amb tristesa i amb un punt d'indignació. El debat públic era un i el debat a les xarxes socials tot un altre orientat a desacreditar companys i en alguns casos simplement a liquidar-los per obsolets i antiquats. La manera de passar pàgina d'algunes persones directament o indirectament vinculades amb càrrecs orgànics va ser de molt poc to, per estalviar-me paraules més gruixudes que em vénen al cap i que em sembla que he d'estalviar. No veig visions i si ho dic ho faig perquè jo mateix m'he sentit interpel·lat en aquesta direcció. Si discrepes, sobres; si et plegues a les posicions dominants, mantindràs el teu paper d'àrbitre aparent. Així m'he sentit sovint.

Més d'una vegada he vist com el partit es dessagnava en el territori o simplement es fracturava i tots els esforços s'orientaven a liquidar la diversitat i la pluralitat territorials en un intent d'apuntalar només una de les tres potes del PSC, i ja és ben conegut que en una cadira de tres potes només que en falli una s'ha acabat l'equilibri.

Aquesta situació alimentada des de dins per alguns brots de sectarisme que no han estat exclusius d'un sol sector, tot sigui dit, ha propiciat el trencament de les normes mínimes de cohesió, de respecte i de debat atent a la discrepància. Com et deia una mica més amunt, hi ha militants que han començat a opinar obertament contra d'altres no pas amb atacs de caire polític sinó sovint amb desqualificacions de caire personal i alguns no s'han estat d'explicitar que algun sector discrepant faria bé d'abandonar el partit. Seguint una tònica suïcida des del meu punt de vista d'aprimar la militància en benefici de la coherència però amb perjudici greu de la trajectòria i de la història del partit en els darrers 35 anys.

També ens hem equivocat, crec modestament, en el tractament de les crisis municipals que hem tingut i hem tractat, fruit d'un diagnòstic desenfocat, diferentment els casos de Roses, Sant Feliu de Guíxols, Pals, Figueres, Salt i Girona, per posar només uns exemples. I el criteri, en general, ha estat marcat pel control orgànic de les agrupacions fent l'assimilació entre aquesta situació interna i l'objectiu imprescindible en unes municipals que és fer majories socials àmplies que apuntalin majories polítiques suficients per avalar els nostres projectes i fer-los governables.

Arribem així a la meva percepció personal més directa. Jo no he estat el president que m'hauria agradat ser. És més, ja fa més d'un any que no faig de president, que no sóc considerat com a tal i que no sóc reconegut en aquesta condició. No sé res, o gairebé res, amb prou feines se'm convoca, no se'm consulta res de res i tu i jo no parlem. Només constato i no busco culpables, perquè ja t'he dit que en aquesta qüestió la meva percepció és que hi tenim una responsabilitat compartida.

Podria ser que el meu decantament a la ciutat de Girona a favor del dret a decidir hagi estat rellevant en tot plegat. Ho vaig fer pensant que feia un favor a la centralitat política del PSC i que afavoria i ajudava a garantir el dret de vot i de participació de tothom, sense prejutjar, ni forçar, ni condicionar les posicions de ningú.

A la pràctica el meu paper ha estat força ben rebut per tothom, com un actiu transversal, menys pel partit, on inicialment va semblar una bomba atòmica i després fent de necessitat virtut es va optar per buscar una acomodació a la circumstància. El president de la federació de Girona del PSC era tolerat pel PSC però no acceptat. Una mena de statu quo.

Aquí sí que lamento que, mentre que jo no he alçat mai la veu per parlar del primer secretari del partit a Girona, aquest sí que ho ha fet per opinar de la deriva del president, i sovint no ha estat pas per parlar-ne bé, sinó per discrepar-hi obertament fins i tot sense mai haver-ne parlat. Això em dol perquè per les raons que siguin jo mai no he formulat posicions polítiques i crítiques polítiques referides a les persones de la federació i en canvi m'he vist sovint implícitament o explícitament desautoritzat.

Naturalment, si hi afegeixes a més que en algun tema he estat simplement ignorat (l'acte de Palafrugell de la gent gran) i en algun altre enganyat (el cas de l'enquesta de Girona que jo coneixia per altres camins i que reiteradament se m'ha negat) em sembla que tot plegat va omplint el vas de la paciència i de la condescendència.

Ha arribat, doncs, el moment que consideris aquesta carta com la meva renúncia formal i oficial a la presidència del PSC de les comarques de Girona. Si creus que cal, ho podem formalitzar en un consell de federació on jo mateix vindria a acomiadar-me.

El partit és dels seus militants, no de les direccions. Això vol dir que el PSC és el meu partit des de 1980 i ho segueix sent. Però ja no em veig amb cor ni amb ganes de continuar assumint responsabilitats orgàniques.

No cal dir que em sap greu prendre ara aquesta decisió i que potser algú considerarà que ara no és el millor moment de fer-ho, atesa la proximitat de les eleccions europees, però l'experiència em diu que mai no és el moment oportú perquè sempre hi ha una cosa o altra.

Ben cordialment,

Joaquim Nadal i Farreras

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.