Escapolir-me, potser

No costaria gaire esforç trobar consens per a l'afirmació que estem en una profunda crisi de valors i d'idees. La permanència en aquest estat de desorientació és prou greu per fer-se palès en tots els ordres jeràrquics de la vida en comú. Aleshores, jo, que no tinc cap vareta màgica per adreçar la situació, com ho faig per sostenir-me?, no pas el meu entorn, sinó el meu ordre comparatiu d'expectatives. Si bé entenc que seria idoni trobar una doctrina que aclarís el futur, no crec que escoltar el palpitar democràtic de Rosa Díez comporti una millora en el grau de sostenir el present edifici i les seves runes.

Meditar sobre el futur em fa la sensació d'apropar-m'hi i, a la vegada, sentir-me actor integrat en el seu desenvolupament. La lluita pel dret a decidir com a poble comporta una intrínseca noblesa, que es veu minvada per la precarietat dels plantejaments i, al mateix temps, per l'entitat poderosa d'aquells que, decididament, no estan assabentats de la importància del que representa pel poble el constant fet de somiar.

És precisament en aquest apartat: el somiar d'un poble, al qual voldria referir-me un cop confrontades les meves pors i altres temors. En moments de manca d'estabilitat i recurrent assetjament com a individu i com a part d'un poble, miro de trobar aquells recursos o aquell determinat recolliment que abans es trobava en una església o un claustre.

Amb voluntat de seguir la tradició, jo tinc per costum baixar la Rambla i girar al carrer del Carme, fins a trobar l'entrada al pati de la Santa Creu i després d'ascendir l'escalinata de la Biblioteca de Catalunya, endinsar-me en la primera nau gòtica, trobar una butaca vacant i seure una estona en silenci, per escoltar un antic batec més sòlid i fort que les pedres que ens acullen, aquesta primera estona miro de no tenir res al cap que el lligui o porti per camins no entesos i menys elaborats. Després d'aquest espai de buidor mental, m'alço i vaig a cercar una estanteria de la part esquerra, a prop d'on viu dins el temps prestat l'Enciclopèdia Espasa, ben a prop hi ha hostatjada una col·lecció que em serveix i omple totes les variants del desig.

Hi ha moments puntuals en l'esdevenir d'un poble que una gent, una idea o un grup tanquen i encerclen en una publicació, que per si mateixa és la representant més fidel de l'habitud de somiar i crear a l'aixopluc d'aquests somnis. Al bell mig de l'estanteria hi ha tots els volums anuals de la revista Serra d'Or; enquadernats en blau i amb els lloms gastats pel ulls i les mans d'anònims lectors, els esmentats volums m'ofereixen la certesa que aquell temps i aquell país tenia somnis i que en aquells moments eren “sagrats” com ho és ara l'entitat dels nostres.

Agafo un volum i M'ASsec per obrir-lo i retrobar noms que em sembla que han estat sempre: és un traspassar el temps i escoltar la veu d'Alexander Cirici Pellicer debatent sobre els principis estètics de la nova arquitectura o llegir sobre el pare Batllori parlant de Déu. També trobo racons de la cançó amb lletres d'en Raimon i una mirada inoblidable de la Guillermina Motta, la qual fixa el temps de la tendresa. Aleshores aquest tafanejar el passat em dóna una pau i una força que passada una llarga estona m'acompanya de tornada fins a la plaça de Catalunya, on agafo el metro i arribo a casa més segur que no ens equivoquem a l'hora de desitjar els canvis i a l'hora de transcendir la nostra natural flaquesa, per mantenir el dret a somiar i per escollir el propi camí per ser un poble.