Caram, Duran

Deia aquest diumenge Josep Antoni Duran i Lleida al diari del conde de Godó (o deia al diari del conde de Godó aquest diumenge Duran i Lleida, que mai sé ben bé en quin ordre he de dir les coses, per allò de si va ser primer l'ou o la gallina); deia Duran i Lleida, repeteixo, dues coses molt transcendents. La primera: “Em quedo.” “Pensava deixar la política, però no me'n vaig. Estic disposat a tot.” Duran i Lleida, que fa temps en un altre mitjà del mateix propietari va dir allò d'“estic atrapat”, ha decidit lluitar fins al final. Ha decidit quedar-se (les càbales que se n'anava les feien córrer tant els seus socis de federació com els de casa seva mateix), i ho ha fet deixant clar que treballarà fins al final perquè hi hagi una tercera via, aquesta tercera via que de moment només proposa ell i, sense cap mena de credibilitat (ni que sigui només perquè està a l'oposició), Alfredo Pérez Rubalcaba. Caram, Duran. Jo no hi entenc res, de terceres vies, però entenc que les han de proposar ells i no nosaltres, no? Diu Duran que “la tercera via és l'única solució i està més viva que mai”. Caram. A quina tercera via es refereix? A la que ell no para de reclamar? Perquè nosaltres, de fet, no hem parat de proposar-ne, de terceres vies. El Memorial de Greuges del 1760, el projecte de constitució catalana de 1883, el Memorial de Greuges presentat a Alfons XII el 1885, la Mancomunitat (1914), la Generalitat republicana del 1932, l'Estatut de Núria. Si en som els reis, nosaltres, de les terceres vies! I ells d'incomplir-les! Mai ens han fet cas. I ara, en plena onada recentralitzadora de l'Estat, amb una llei contra Catalunya cada dos per tres, amb un projecte per fiscalitzar tots els ajuntaments, amb una llei que elimina la immersió lingüística, amb un partit al govern de Madrid que és el mateix que va recollir firmes contra l'Estatut de Catalunya que després el TC va passar per l'adreçador, ara resulta que la tercera via està més viva que mai i que aquesta ha de ser la gran solució. Caram, Duran, caram.