Turner inspira Leigh

Resultava impossible que el nivell de la 65a edició del festival de Canes no millorés després d'inaugurar-se amb el mal gust estètic i també ètic amb què Olivier Dahan presenta la princesa Grace (Kelly) com la salvadora de Mònaco com a paradís fiscal. Però, a més, la secció oficial competitiva va encetar-se de manera molt interessant i diversificada amb els films que van presentar-hi l'anglès Mike Leigh i el maurità Abderrahmane Sissako. El primer aborda amb Mr. Turner els últims 25 anys de la vida del pintor anglès de la llum i els canvis atmosfèrics, mentre que el segon, a Timbuktu, afronta amb compromís i sensibilitat la transformació d'una població del nord de Mali després de ser ocupada pels gihadistes, com ha passat realment en aquesta zona subsahariana.

Podia fer la impressió que, amb els seus últims films, Mike Leigh donava voltes reiteratives al seu cinema de tensions socials i sentimentals. Mr. Turner representa un canvi en què l'obra del pintor romàntic inspira una voluntat estètica amb la qual Leigh explora la plàstica de la imatge cinematogràfica. La llum de Joseph Mallord Willem Turner (1777-1851) inunda els plans del film, en què els paisatges expressen el sublim amb el qual l'home se sent empetitit i a la vegada transfigurat per les forces de la naturalesa. Hi ha una escena d'una gran intensitat, després que Turner demani ser lligat al pal major d'un vaixell per poder contemplar i sentir vivament una tempesta durant un viatge per mar.

Leigh intenta mostrar els paisatges, els canvis atmosfèrics, les postes de sol, els cels i els mars, els trens i els vapors que van inspirar la pintura que a la vegada inspira les imatges del cineasta. Ho fa amb la consciència que Turner experimenta la naturalesa per transformar-la en una altra cosa, és a dir, en pintura. A la vegada l'obra de Turner, que va trencar amb les convencions realistes per pintar d'una manera que anuncia l'impressionisme i fins i tot l'abstracció pictòrica, sembla capaç d'allunyar Mike Leigh de l'academicisme de tants de films històrics anglesos. No és, certament, el cas de Mr. Turner.

Leigh presenta Turner com un home força solitari que, després d'afectar-lo profundament la mort del seu pare, viu entre dues dones i dues cases: entre la minyona de la casa familiar, amb la qual manté una relació brusca amb sentiment de culpa, i la propietària d'una pensió vora el mar. No mostra un artista romàntic conscient d'una genialitat que el du a aïllar-se socialment, però sí el rebuig de part dels coetanis a la seva pintura. Aquesta té el suport del crític John Riskin, que, en una escena del film, en fa una lloança formal durant una conversa en què, essent de les poques vegades que el pintor comenta la seva obra, Turner parla, en canvi, del fet que la taca vermella d'un quadre correspon a la sang dels esclaus africans transportats en un vaixell.

L'altre film presentat ahir a competició vol denunciar la sang que fa
vessar en el present la violència dels gihadistes que imposen una llei implacable suposadament inspirada en l'Alcorà. Abderrahmane Sissako, el seu director, explica que l'origen de Timbuktu és en unes imatges terribles
enregistrades i difoses per internet pels autors del crim que s'hi mostra: una parella és dilapidada (amb els cossos enterrats,
només els seus caps sobresurten de la sorra del
desert) després de ser condemnada perquè no estaven casats i havien tingut dos fills. Aquest fet brutal va passar el 29 de juliol del 2012 a Aguelhok, una petita població al nord de Mali, aleshores ocupada, com la meitat del país, per un grup gihadista, davant de la indiferència de bona part de la resta del món.

Fent cinema per imperatiu moral, Sissako realitza un film en contra del fonamentalisme gihadista, però també en contra de la indiferència. En la ficció de Timbuktu es representa aquella dilapidació real i altres actes criminals que instauren un horror que existeix en aquest món i no pot ignorar-se.