Malsons americans al Festival de Canes
Cronenberg presenta a concurs una mirada àcida sobre Hollywood; i Bennet Miller, una crítica del patriotisme dels EUA
Julianne Moore podria guanyar el premi a la millor actriu amb un personatge tremend
La gran Julianne Moore ahir va ser l'estrella a Canes com a protagonista de Map to the stars, un film de David Cronenberg sobre la crueltat, la hipocresia, l'ambició i l'estupidesa que campen per Hollywood, aquesta fàbrica dels somnis que altres cineastes (de Billy Wilder a David Lynch) també han mostrat com un malson. La mirada del director és àcida i fins i tot sarcàstica, amb detalls molt punyents, però aquesta seva nova pel·lícula (també interpretada per Mia Wasikowska, John Cusack i el vampir Robert Pattinson, que hi fa de taxista després de ser el multimilionari en limusina
de Cosmopolis, l'anterior Cronenberg) és desigual i cau en una certa truculència amb una història sobre dos germans addictius amb pulsions violentes i visions de fantasmes.
Per Cronenberg, els fantasmes habiten a la ment i, en tot cas, es lliguen a la memòria, el desig o la mala consciència. Tanmateix, fent visibles els fantasmes dels personatges sembla fer una parodia matussera dels films amb visions.
El cas és que Julianne Moore està magnífica (com és habitual) interpretant una actriu cobejosa, frívola i hipòcrita que aspira a un paper que havia fet la seva mare. Aquesta, morta en un incendi, és el fantasma d'Havana, que potser té el seu únic moment de felicitat ballant després de saber que la mort d'un nen farà que pugui interpretar el personatge desitjat i del qual creu que podria reportar-li un Oscar sense saber que el seu destí està lligat a una estatueta del Genie Awards. Quatre cops nominada, l'Oscar també li falta, a Julianne Moore, però no sembla que li importi.
Present en films notables de Robert Altman, Paul Thomas Anderson, Todd Haynes, entre d'altres, és una de les grans actrius de les últimes dues dècades. I si ja ha guanyat la copa Volpi de la Mostra de Venècia, amb la sublim Lluny del cel, i l'Ós d'Or a la Berlinale amb Les hores, també podria rebre el premi a la millor actriu a Canes amb aquest personatge tremend, tan diferent a les heroïnes dramàtiques dels dos films esmentats.
Bennett Miller, que va afavorir que Philip Seymour Hoffman guanyés l'Oscar per Capote, també compta amb excel·lents actors per a Foxcatcher, una pel·lícula basada en un fet (tremendament) real que va implicar un multimilionari nord-americà (John du Pont, que assumeix Steve Carrell) amant de les armes i de la cocaïna, a més d'un temible patriota que va contractar dos practicants de la lluita lliure per assegurar-se que els EUA tornessin a guanyar en aquesta modalitat olímpica a Seül.
Aquest somni també genera un malson, que s'associa al reaganisme, en què la política econòmica ultraliberal va arribar junt amb l'exacerbació del patriotisme, el militarisme i la masculinitat. La mirada crítica hi és, i també l'excel·lència interpretativa, però Miller aporta un film faltat de certa força.
Consideracions en la meitat del festival
La pluja es va fer present ahir a Canes, just a la meitat d'una edició del festival que, mantenint un nivell mitjà estimable, fins ara ha projectat dues pel·lícules que aquesta cronista creu especialment dignes de memòria: una és Winter sleep, de Nuri Bilge Ceylan, i destaca en la secció oficial competitiva; l'altra, present a Un certain regard, és Jauja, amb la qual Lisandro Alonso ha fet un salt gegantí com a cineasta creant unes imatges bellíssimes que, en format quadrat, contenen una història que no sé sap si és real, somiada o imaginada i en la qual un home (Viggo Mortensen) es perd buscant la filla en un territori argentí on la població indígena és massacrada: el sublim i la barbàrie.
Ahir, fora de concurs en la secció oficial, es va fer present el cinema anàrquic i l'actitud llibertària de Tony Gatlif, que, amb Geronimo, afirma una altra vegada la potència de l'amor (una noia turca fuig d'un matrimoni acordat per trobar-se amb
un jove gitano) en contra de les convencions socials.