El TSJC fixa el 25% de castellà inspirat en l'escola belga
El tribunal cita una resolució del Tribunal Europeu de Drets Humans, que en part dóna la raó a uns pares perquè els seus fills no podien accedir a escoles franceses
El pla unilingüe belga no es pot comparar amb el bilingüe català
Si res no canvia, el pròxim 2 de juny (per alguns juristes el termini expira el dia 15) cinc escoles catalanes hauran de complir l'ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d'impartir un 25% de les classes en castellà.
L'alt tribunal català ha raonat que dicta aquest percentatge per “l'incompliment” de la Generalitat al seu “requeriment” de fer del castellà llengua vehicular als centres educatius, i després d'analitzar la sentència del Tribunal Suprem, que fins i tot desestima l'actual atenció individualitzada en castellà i imposa la transformació del sistema perquè les classes en castellà siguin per als fills dels pares que ho reclamin “junt amb els seus condeixebles”.
En la resolució del gener passat, el TSJC també exposa que ha tingut en compte “altres precedents, com ara la sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) del 1968 (Bèlgica, decisió a la tercera qüestió)”. Aquesta antiga resolució –n'hi ha ben poques sobre temes lingüístics a Europa– traspua que l'àmbit de la llengua és ben complex i que el tribunal dóna força llibertat als estats membres per executar els seus models lingüístics, respectant la història del país, si no vulneren drets fonamentals de l'home.
Sembla, doncs, que la sentència europea i la catalana són el dia i la nit, i que el TSJC s'ha inspirat en un conflicte educatiu que res té a veure amb el sistema educatiu català. La primera diferència entre les dues resolucions són els suposats afectats. En el cas de la sentència europea són els pares de més de 800 alumnes belgues de parla francesa que denuncien que se'ls vulneren drets fonamentals, com ara el de l'educació, perquè viuen en la regió unilingüe flamenca del país (n'hi ha quatre de diferents), i al·legaven que el govern els discrimina exposant quatre mesures, com ara que no organitza educació pública en llengua francesa als seus municipis.
En el cas català dut al TSJC són els pares de només sis alumnes i afecta cinc escoles, quatre de concertades i aglutinades a la Fundació Escola Cristiana, i un institut públic. Volen que la meitat de les classes siguin en castellà, tot i que els seus fills han nascut a Catalunya i treuen bones notes en les dues llengües, segons fonts escolars.
La segona diferència és el respecte o no a la legitimitat d'actuació del govern d'un país. El TEDH “no considera discriminatori” que un legislador d'un estat membre, com és Bèlgica, fixi unes normes per afavorir la unitat lingüística. Considera “un interès públic legítim” el fet de preservar una llengua, després de fixar unes fronteres lingüístiques, l'any 1963, per assolir la pau del territori.
Així, el tribunal afirma que no es vulnera cap dels drets fonamentals denunciats per les famílies, menys un. Admet que sí que es discrimina certs nens perquè amb l'únic fonament de residència dels pares se'ls restringeix l'accés a escoles de llengua francesa que hi ha en els sis municipis de la perifèria de Brussel·les, dotades d'un estatuts especial. Aquest reconeixement del tribunal, però, no va ser pas unànime: vuit vots a favor i set en contra.
Per la seva part, el TSJC, basant-se en resolucions del Suprem, dóna la raó a les famílies. Aquestes demanaven un 50% de les classes en castellà i l'alt tribunal els dóna un 25%, afirmant que el català “és el centre de gravetat del sistema educatiu” a Catalunya (des de fa 30 anys!). En la resolució, el TSJC detalla que valora la sentència europea pel seu raonament en la qüestió tercera plantejada pels pares francòfons. És en aquest punt on apareixen xifres d'una part del model lingüístic belga, que poden haver inspirat el tribunal català.
La sentència europea planteja que aquestes famílies viuen en sis municipis, propers a Brussel·les, que tenen un règim propi. En l'àmbit escolar tenen dos models. En el primer, la llengua d'ensenyament és el neerlandès i pel que fa a la segona llengua s'indica que “pot organitzar-se a primària amb quatre hores a la setmana i a segon grau, amb vuit hores”.
Requisits
En la segona opció, la llengua a preescolar i primària pot impartir-se en francès amb certes condicions: ha de ser la llengua materna del nen (amb certificat), cal que el cap de família visqui en un d'aquests municipis, i “només es pot organitzar aquest ensenyament a petició de 16 caps de família”. Si és així, es dota una escola pública francesa i l'educació de la segona llengua nacional “és obligatòria” a primària, a raó de quatre hores per setmana i de vuit, en graus superiors.
Amb aquest sistema, els pares asseguraven que el govern belga “vol la reconquesta flamenca” dels municipis limítrofs que han viscut el desbordament de població de Brussel·les. Pel tribunal, aquests requisits no són cap ingerència en els drets bàsics dels nens (poden anar a escola) i dels pares (respecte de la vida privada), i a més –diu– la zona pertany a una regió neerlandesa per tradició.
El TSJC exporta aquest model i fixa que de les 25 hores lectives setmanals, 6,25 siguin en castellà en una assignatura no lingüística. “L'aplicació és fàcil: només cal que un mestre faci la classe en castellà”, diu el tribunal posant deures al legislador català i cap exigència a una minoria de famílies, com sí que tenen les belgues.
