Navarro plega

Pere Navarro llança la tovallola. En una roda de premsa convocada ahir a la tarda amb caràcter d'urgència, l'encara primer secretari del PSC va anunciar que dissabte dimitirà del seu càrrec. Serà en el transcurs del consell nacional dels socialistes catalans, quan es posarà el partit en mans d'una junta gestora fins a la convocatòria d'un congrés extraordinari, en què s'haurà d'escollir una nova direcció que redreci el rumb de la formació. El primer secretari, que va comparèixer sol davant dels periodistes –a la sala de premsa només hi havia el senador Carles Martí– va atribuir la seva renúncia a la tanda de contactes que ha mantingut des de l'endemà de les europees amb membres del partit, responsables institucionals i amb personalitats rellevants de la societat civil. Tot i que va assegurar que en cap d'aquestes entrevistes li van demanar la dimissió, “són majoria els que han parlat de la necessitat de canvis i de renovació”.

El cert és que la poca disposició de Navarro a introduir canvis significatius en la direcció del partit i en el funcionament d'algunes àrees va esgotar la paciència d'algunes de les nou federacions territorials del PSC, que en els últims dies li havien demanat la dimissió sota l'amenaça d'exigir la seva sortida durant el consell nacional de dissabte i la convocatòria d'un congrés extraordinari. Entre d'altres, i segons algunes fonts consultades, el primer secretari havia proposat com a possible secretari d'organització Víctor Francos, el seu actual cap de gabinet, i Esther Niubó, que ha quedat fora del Parlament Europeu, com a portaveu. Les agrupacions de Girona, Tarragona i, sobretot, la de Barcelona –amb Jaume Collboni, el seu nou líder i fins fa pocs mesos afí a Navarro al capdavant– són les que més han pressionat per forçar una decisió del tot inesperada fins i tot per l'encara secretari general dels socialistes catalans, que fa només deu dies, en una entrevista a Catalunya Ràdio, havia expressat el seu desig de continuar liderant el PSC “durant molts anys”. Ahir va optar per anunciar la seva marxa segurament conscient que la pèrdua de suports en aquestes tres federacions complicava encara més el seu lideratge i el futur del partit. Les declaracions fetes per alguns líders territorials del partit, com per exemple el diputat i president de l'agrupació de Tarragona, Xavier Sabaté, que ahir al vespre va afirmar que el desig de canvi era “àmpliament compartit” a la federació, reforcen la idea d'una sortida forçada.

Pere Navarro, que de moment continuarà com a diputat i president del grup socialista al Parlament, va posar el seu futur en mans de la nova direcció del partit. “Parlaré amb ells i faré allò que ells considerin oportú en benefici del partit i del país, com he fet sempre”, va respondre als periodistes. Tampoc va aclarir si en el consell nacional de dissabte plegaran alguns membres del seu equip de confiança, com reclamaven els sectors crítics. En qualsevol cas, la continuïtat d'aquest grup també quedarà pendent de la decisió que adopti la nova direcció.

L'encara líder dels socialistes catalans va assegurar haver pres la decisió de dimitir fa “molt pocs dies”, i la va desvincular totalment de la pressió dels grups contraris a la seva gestió, als quals es va referir en alguns moments de la seva intervenció. “Malauradament, alguns van decidir aprofitar el caràcter plural dels nostres òrgans de direcció i de les nostres candidatures per subratllar de manera permanent i pública diferències de criteri i, fins i tot, vulnerar acords presos de forma democràtica després d'intensos debats”, els va etzibar. I també va restar influència a la marxa del secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, anunciada just després de la desfeta socialista del 25-M. Ahir, abans de la roda de premsa, Navarro va parlar per telèfon amb l'encara líder dels socialistes espanyols, i també amb el president de la Generalitat, Artur Mas, per comunicar-los la seva determinació. “Tots dos m'han expressat la seva solidaritat i el seu afecte personal”, va afirmar. Curiosament, el dirigent socialista va anunciar la seva marxa el mateix dia que el Congrés aprovava una abdicació, la del rei Joan Carles, que ell va ser el primer a proposar.