Mor Ana María Matute
L'autora barcelonina va ser molt prolífica i va guanyar gairebé tots els premis de les lletres espanyoles
La cerimònia d'enterrament tindrà lloc demà divendres a les 13 h al tanatori de les Corts
Una crisi cardiorespiratòria va impedir, per poc, que l'autora d'Olvidado rey Gudú bufés 89 espelmes. Ana María Matute va morir ahir a Barcelona, on va néixer el 26 de juliol del 1925. La capella ardent s'obrirà avui a les tres de la tarda al tanatori de les Corts i la cerimònia d'enterrament està prevista per demà, divendres, a la una del migdia, al mateix lloc.
Va ser una autora precoç, prolífica, molt premiada i la tercera dona que va entrar a la RAE (li va correspondre la lletra K). Amb Pequeño teatro va guanyar el 1954 la tercera edició del premi Planeta, però és que era una novel·la que va escriure amb només 17 anys. I va treballar fins al final, perquè l'editorial Destino ha anunciat que està previst que al setembre es publiqui la seva darrera obra, Demonios familiares.
Considerada una de les grans figures de la literatura espanyola de postguerra, va rebre premis com el Cervantes i el Príncipe de Asturias, tots dos el 2010; el Nacional de las Letras Españolas (2007), el Nadal (1959 per Primera memoria), el Ciutat de Barcelona (1995, per El verdadero final de la Bella Durmiente), el Premi Internacional Terenci Moix (2006), el Nacional de Literatura Infantil y Juvenil (1984, per Sólo un pie descalzo), el Nacional de Narrativa (1959, per Los hijos muertos), i fins i tot va ser proposada per al Nobel de Literatura el 1976.
Ana María Matute va ser el segon dels cinc fills que van tenir la parella de la petita burgesia catalana formada per Facundo Matute i María Ausejo. De petita va viure temporades a Madrid i, per motius de salut, també a la Rioja, amb els avis materns. Quan tenia deu anys va començar la Guerra Civil Espanyola, que marcaria la seva visió del món i la seva obra, tot i que va ser una autora caracteritzada per una imaginació enorme i per unes grans dots per al genere fantàstic i la sensibilitat infantil.
A més de novel·les com les ja citades, va publicar trilogies com ara la formada per Los mercaderes, Los soldados lloran de noche i La trampa, i gairebé una trentena de llibres de relats, com ara el primer, La pequeña vida (1953), i l'últim, l'antologia La puerta de la luna (2010), i entremig títols com ara El tiempo, Tres y un sueño y El árbol de oro.
El 1952 es va casar amb el també escriptor Eugenio de Goicoechea. La parella es va divorciar el 1963, un fet mal vist a l'època, i per aquest motiu el marit es va quedar la custòdia de Juan Pablo, l'únic fill del matrimoni. Fins que el fill no va fer els deu anys, Ana María no en va recuperar la custòdia. Aleshores va viatjar als EUA, on va ser lectora a les Universitats d'Indiana i Oklahoma. De fet, va cedir els seus manuscrits a la Universitat de Boston.
Són moltes les personalitats que ahir van voler comentar la mort d'aquesta gran narradora, i, en la majoria de casos, perquè n'eren amics personals. Un dels primers a fer declaracions va ser Pere Gimferrer, que va definir l'estil de Matute com “bàsicament poètic, no tenia semblances amb escriptors coetanis”.
Per Enrique Vila-Matas, “vivia un geni entre nosaltres i molts no se'n van adonar”. Rosa Regàs va destacar que l'autora mostrava una “innocència real, basada en el coneixement, la llibertat i la lucidesa”. L'editor Jordi Herralde va ser contundent: “Matute i Martín Gaite van ser les reines del mambo.”
Una altra de les autores que es mostraven afectades per aquesta pèrdua va ser Carme Riera, que va comentar que els llibres de Matute reflecteixen “un món màgic i són la constatació de la seva gran capacitat per descriure el món del somni i de la imaginació”. Lucía Etxebarría va comentar que “era una fada, un àngel, un ésser excepcional en un món d'escriptors extremadament vanitós i competitiu”.
Per qui va ser editor seu, Emili Rosales, la de Matute era “una literatura dels sentiments, del dolor i dels somnis, amb un estil penetrant i poètic”.
Un altre amic seu, Luis Goytisolo, va destacar que Matute “va ser una de les responsables de la recuperació de la narrativa espanyola els anys quaranta i cinquanta”. I en una línia similar es va expressar el conseller de Cultura, Ferran Mascarell: “Va fer possible que a través de la seva obra es coneguessin moltes de les misèries i grandeses d'un període tan difícil com la postguerra.”