Opinió

des del jardí

vicenç pagès jordà

L'aroma del temps

Amable lector: tens moltes possibilitats d'haver llegit algun llibre de Jordi Arbonès (1929-2001), potser sense saber-ho, ja que va traduir-ne més de cent al català (Jane Austen, Anthony Burgess, Raymond Chandler, Lawrence Durrell, Henry Miller i així successivament). Pel que fa a Joaquim Carbó (1932), també supera el centenar d'obres publicades, sense que ara per ara mostri símptomes d'esgotament. El més curiós és que aquests dos grafòmans tinguessin temps per escriure's cartes, que ara han estat recollides en un patracol de gairebé nou-centes pàgines.

Recomano L'Epistolari Jordi Arbonès-Joaquim Carbó (Punctum), a cura de Montserrat Bacardí, a tots els que es vulguin dedicar a la ficció i a la traducció. Al llarg de més de trenta anys, Jordi Arbonès manté un neguit constant: no sap si quan hagi acabat el llibre que està traduint tindrà més feina, constata que cada vegada cobra menys per fer el mateix, és vetat per algunes editorials, rep crítiques vitriòliques. Joaquim Carbó, de la seva banda, treballa totes les hores del dia: escriu llibres i articles, visita escoles, va a reunions, fa de jurat... El llibre mostra les dificultats que tenen dos escriptors catalans que dominen l'ofici per guanyar-se mínimament la vida amb la seva feina, tant durant la dictadura com durant la democràcia.

Múltiples xafarderies

Ni l'un ni l'altre perden la il·lusió, tot i les sotragades i les vergassades que reben pel camí. A banda de servir perquè alguns lectors somiatruites aprenguin a tocar de peus a terra, l'epistolari inclou múltiples xafarderies que, una vegada posades en fila, serveixen per fer-se una idea de com va funcionar la cultura catalana a finals de segle vint. En aquest sentit, hem d'agrair la sinceritat de Carbó, que feia de cronista a Arbonès, instal·lat a l'Argentina. Com que les cartes no eren escrites per ser publicades i han aparegut sense amputacions (al contrari, amb un índex onomàstic que sens dubte farà servei), conserven l'aroma del temps.

El que impressiona més és la gran quantitat de referents que semblaven sòlids i que han anat desapareixent sense contemplacions: editorials com Laia i Llibres del Mall, publicacions com Saber i El Món, escriptors com el també prolífic Manuel de Pedrolo que han perdut la seva ascendència, igual com els gairebé oblidats processadors Amstrad, que van revolucionar la manera d'escriure i que avui dia no tenen ni el valor d'una rampoina. A la introducció, Joaquim Carbó fa un resum exacte de l'argument: “Greuges, ressentiments, inquietuds, esperances, il·lusions i, fins i tot, alguna alegria.”

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia