Una època intensa

Aquests dies previs a les vacances d'estiu, en què els comiats i els bons desitjos són habituals entre amics, família i companys, gent molt diversa afegeix als bons auguris un comentari recurrent: descansem que ens espera una tardor intensa. El que ens espera no és una tardor intensa sinó una època intensa. El fet és que estem molt obsessionats per l'entrevista d'aquesta setmana entre el president Mas i el president Rajoy, per si l'Estat recorrerà contra la llei de consultes o si podrem votar o no. Efectivament, aquests són temes importants, però no em semblen els temes clau. De l'entrevista de dimecres no cal esperar-ne res perquè ni l'un ni l'altre poden moure peça. El president espanyol, perquè no pot oferir res de consistent, ja que, altrament, perdria la meitat dels vots dels seus. El president català, perquè no es pot permetre cap renúncia mentre no hi hagi una oferta substancial. Tard o d'hora hauran de negociar, però, d'una banda, amb la diada a l'horitzó i amb la data de la consulta i la pregunta establertes, és massa tard i, d'altra banda, encara no s'han cremat prou etapes ni s'han produït prou accions perquè el president Mas pugui negociar amb força i contundència un procés que, si no es produeix algun fet imprevist, com ara algun focus de violència, és imparable.

Ningú ens pot impedir votar i aquesta reivindicació, base de tota democràcia, no accepta ni les mitges tintes ni les renúncies. No es pot impedir que un poble expressi la seva opinió, això només ho fan les dictadures.

Algú em deia que estem VIVINT entre l'èpica i la lògica de l'hàmster. La diada seria la primera i les cabòries sobre entrevistes i consulta, la segona. El que ens hauria de preocupar és el procés que vam iniciar fa dos anys, perquè és el que fa que la situació sigui irreversible i que res torni a ser com abans. I aquesta sí que és una seguretat.

I si les coses no tornen a ser com abans, com seran? Si volem sumar adeptes hem de saber explicar-los concretament i clarament per què val la pena construir un país nou, quins elements ens permetran tenir un país millor i quines tensions i quins problemes haurem d'afrontar. Hem de saber explicar quina sanitat volem, quin sistema educatiu, quina organització territorial, quines prestacions socials creiem imprescindibles, quin sistema polític o quin sistema de seguretat. Què farem amb els mitjans de comunicació públics, amb les infraestructures ferroviàries i, en definitiva, quin país volem.

Molt possiblement, tanT de bo m'equivoqui, ni es produirà res de rellevant dimecres a Madrid ni hi haurà consulta. Però a mi tot això ja ha deixat de preocupar-me. El que em preocupa és la manca de projecte concret tant si les coses van bé com si van malament. Quin és el pla A i quin és el pla B. Ja sé que no es poden ensenyar totes les cartes, però s'han d'ensenyar les imprescindibles perquè la gent sàpiga quin sentit té el seu vot, què vol dir la independència i què vol dir la dependència.

Tothom tÉ les seves obsessions i jo ara en tinc una que no em puc treure del cap. He tingut la desgràcia de veure una pel·lícula, Épilogue. No es preocupin, no els revelaré el final, però no puc estar-me d'explicar el que m'ha fet pensar. Una parella d'ancians que van participar en la creació de l'Estat d'Israel i que van lluitar per un somni, seixanta-cinc anys després s'adonen que ja no reconeixen el seu país, que Israel no té res a veure amb els ideals pels quals havien lluitat. Això no ens pot passar, i malgrat les dificultats i les contradiccions inevitables produïdes per la necessitat de crear consensos, hem de ser capaços d'arribar a acords estratègics mínims. Després, si tot va bé, les comeses electorals ja s'ocuparan de la resta.

Estem preparats per construir un país millor, però ara és l'hora de començar a donar-li forma i, en molts aspectes, començar a ser independents. Aquesta és una bona manera de començar a dissenyar un projecte. Alliberem-nos de la idea que no podem fer res fins que siguem independents i gaudim d'espais d'independència des d'avui mateix.