Gràcies President

Ningú dubta que l'home Jordi Pujol s'estima el país amb bogeria, però en canvi són pocs els que concedeixen un sentit sobiranista a la seva obra política, sobretot entre independentistes. Els espanyolistes ho tenen més clar i per això celebren els saturnals llenyataires entorn el miratge d'aquest gran arbre caigut. Em sorprèn la consternació general pel tema dels negocis dels fills i em pregunto fins a quin punt és real o exagerada ¿És que encara hi havia algú a Catalunya que no conegués el gust pels diners dels fills Pujol? Era Vox Populi i qui més qui menys tothom n'ha escoltat alguna. Entre les moltes coses a què el molt honorable va renunciar per fer política, hi ha l'educació dels seus fills (però per ser negociant més val tenir poca moral).

Catalunya és un miracle a les fronteres de la tragèdia, i si ho és, és en part gràcies a Pujol. Hi ha la broma de comparar-lo amb Moisès, però no oblidem que rere tota ironia hi ha un fons de veritat: la realitat sociològica de la Catalunya post-franquista deixava la catalanitat en una solemne minoria, si el catalanisme va poder-se mantenir al poder durant tants anys és perquè el president va tenir d'una banda el carisma, però de l'altra la clarividència estratègica i el pols de bisturí de saber mantenir la patata calenta sota terra: va tenir cura que la majoria espanyolista no votés mai a les autonòmiques. (El nostre mal no vol soroll). I així les bressoles de l'autonomisme pujolià van mantenir adormides les brases de l'espanyolisme latent. El pacte i el famós “ara no toca” cobren un sentit més clar en la distància del temps i l'anàlisi. L'estratègia era aconseguir que la minoria nacional no perdés el control del timó en el pitjor moment de la tempesta. No hi havia cap altra manera per assegurar el futur. Ens trobàvem al punt més lúgubre de la travessia pel desert i l'oasi pujolià va permetre la imprescindible presa de vivers. Vivim envoltats de pirates i el fet que aspirem a la independència (en comptes de començar el procés irreversible cap a la total desaparició com ha passat a França o València) és ja un autèntic miracle. El ressorgiment nacional al que ara assistim és deutor de l'obra política de Pujol.

La força actual del catalanisme és fruit d'aquells primers vint anys i el que s'hi va cuinar. La immersió lingüística. El cas català era únic al món i necessitava mesures pròpies. S'imaginen la catàstrofe que hauria suposat una doble línia com al País Valencià? Amb un PSC inflat de vot espanyolista i el suport del PP i de l'Estat, ens l'hauríem hagut d'empassar i hauríem perdut potser per sempre. Ara la mòmia de l'Estat desperta, però tard. Amb una demografia guanyadora de golejada els poders estatals donaven la majoria per feta. No comptaven amb els resultats d'aquesta astuta maquinària d'enginyeria social de l'artífex Pujol. A la immersió cal sumar-hi TVC, l'aixeta de subvencions a galet i sant hilari per a totes les entitats catalanistes (fins i tot per les que li feien política activa en contra), Mossos d'Esquadra, sistema sanitari, teixit cultural, etc., etc., i anys de xup-xup, xup-xup... La llavor plantada anava germinant, cuidada durant dos decennis ja podia viure sola (tripartit) i donaria els seus fruits segurs en el futur. Pujol és un home d'Estat.

Una sola majoria d'ERC hauria activat les alarmes de l'espanyolisme i el seu vot durant mig segle, en aquella situació desesperada la subtilesa fenícia de CiU ens convenia molt més que el fanatisme àrab d'ERC –I en aquest punt un servidor reconeix haver estat el major dels talibans. Ara sabem que Pujol estava creant el clima nutritiu i placentari necessari per a la rehabilitació i el desenvolupament de la cultura, que quan es fa gran esdevé política. Som davant d'una guerra amb maneres civilitzades, intensificaran el joc brut de sempre. Pujol ha estat només el primer míssil, l'avís. I ja apuntaven al cor.

El renou que s'ha creat pels diners a l'estranger és simptomàtic de l'infantilisme generalitzat del país. L'acarnissament per part de molts catalanistes –i especialment dels convergents– denota manca d'autoestima (el dels espanyolistes és pura venjança); la necessitat de posar-se per sobre, de matar el pare per poder auto-afirmar-se. El primer que demostra l'assassinat freudià del pare és que efectivament hi ha pare, i ser pare a nivell cultural només es pot fer amb una obra colossal. Matar Pujol és acceptar que ha fet aquesta gran obra. Fins i tot en el pitjor dels casos, si ens hagués enganyat com per exemple va fer Dalí convertint la seva vida en un teatre, fins i tot en l'extrem molt improbable que ens decepcionés de veres humanament, l'admiració del món sencer per la seva obra ens forçaria a acceptar la seva grandesa. Dalí encara no té plaça ni carrer a Barcelona malgrat ser el nostre geni més universal. Tot apunta a que els catalans encara no hem superat la nostra fase anal.

Anem al pecat: estafar l'Estat espanyol. Ser el màxim representant dels catalans i estafar l'Estat que els vol destruir. A Pujol se li reprova haver estafat l'estafador: enganyar qui et saqueja. Hi havia precedents: presó i tortura per incitar el Palau de la Música a cantar El Cant de la Senyera, jugar-se els estalvis per fundar una “banca catalana” l'objectiu de la qual era constituir-se, a llarg plaç, en un gran banc català que servís de base a una expansió industrial i econòmica de Catalunya. Tothom ha de saber la veritat del cas: Banca Catalana s'havia afiançat en poc temps i creixia espectacularment quan el govern espanyol havia fracassat en destruir-la utilitzant tots els mitjans legals a la seva disposició; finalment sembla que ho va aconseguir amb el joc més brut: escampant un informe fals, anònim, a través de l'agència de notícies Europa Press, on es deia que Banca Catalana s'havia arruïnat. La por es va escampar i malgrat els esforços de l'entitat per desmentir-ho, la retirada de dipòsits en cadena va ser devastadora i va provocar la ruïna real de l'entitat. Anaven a per ell des de molt abans que saltés a la política oficialment, però en comptes de fugir el nostre president va plantar cara i es va posar al front del timó.

Podia haver portat els diners a Espanya abans, diuen. Però és evident que retornar-los alhora que estava al front de la Generalitat era suïcidar-se políticament. Tornem a Dalí per citar-lo quan deia que “la intel·ligència sense ambició és un ocell sense ales”. En aquest cas, deixar-se foragitar així del –i pel– poder era rendir-se i posar en joc el destí de Catalunya, sucumbir al que volien. Prescindir de Pujol hauria estat un forat més al vaixell, i ja en comptàvem prou. Una manca així d'intel·ligència estratègica i coratge sí que hauria estat reprovable i desastrosa. Algú encara es pensa que Pujol volia més diners? Però si tothom que l'ha tractat una mica n'ha fet prou per conèixer la seva austeritat!

Si ha demanat perdó segurament ho ha fet perquè molta gent no entén tot aquest teló de fons i és normal que, a la seva edat, no es vegi en condicions d'embarcar-se en una batalla molt major. Però no només és que ser just amb l'Estat que et vol destruir sigui demencial. És que a més el mateix any que Jordi Pujol és nomenat president (1980) i mor el seu pare deixant-li l'herència pels néts a l'estranger, no passa ni un any que Tejero i els seus ja estan perpetrant un nou cop d'Estat militar (1981). L'últim president en cop d'Estat va ser Companys, que va acabar havent de fugir i assassinat pels feixistes. Algú em dirà que en el lloc del President no hagués deixat els estalvis familiars a fora? Disposar-ne era un tema de responsabilitat i sentit comú. La batalla ha començat i el seu joc brut habitual arribarà fins el paroxisme. Ho faran tot per aturar el procés, s'inventaran les pitjors mentides, Déu sap quins estratagemes. I el que sigui per desmoralitzar-nos. Estiguem preparats.

A la llum del vist, estafar un Estat Espanyol que ha intentat destruir Catalunya per tots els mitjans possibles sempre que ha pogut, em sembla una virtut i un dels primers deures de tot català. És més, si aconseguim independitzar-nos, hauria de pujar punts a les oposicions de la Generalitat i tot!

L'home Pujol el coneixen les persones dels pobles on s'ha deixat la pell. Tossuderia ardent en defensa de les comarques. Per reconstruir el país calia anar a les seves arrels i nodrir-les, a cada àtom personal, perquè la pàtria som les persones. Per la seva obra política no cal patir, ja és història i el temps s'encarregarà de posar-la al seu lloc. I per descomptat que li acceptem les disculpes, president. Tot i que no ens calien. Vostè és un exemple i un referent.