“Això em passa perquè sóc més burro del que tothom es pensa”

El divendres 25 de juliol al matí el servei de correus em va deixar a casa una carta d'Edicions 62 en què se'm deia que “com és pràctica en el sector” es veien “obligats a destruir 2.196 exemplars” del primer dels tres volums de les Memòries de Jordi Pujol que “per falta de rotació comercial mínima” estaven immobilitzats al magatzem de la casa editora. A les sis de la tarda d'aquell mateix dia es va saber el comunicat pel qual qui m'havia dictat aquelles Memòries i n'era el protagonista s'inculpava de tenir un capital a l'estranger, i ho vaig interpretar com una premonició. Ell, principal beneficiari dels drets d'autor dels llibres, devia haver rebut la mateixa carta al matí.

En el comunicat, Pujol diu, resumint i corregint l'estil: “El meu pare, Florenci Pujol i Brugat, va disposar com a darrera voluntat que uns diners ubicats a l'estranger fossin destinats als meus set fills i a la meva esposa perquè ell considerava errònia i d'incert futur la meva opció per la política.” I segueix més endavant, després de dir que el pare va morir cinc mesos després de la seva ascensió a la presidència de la Generalitat: “En aquell moment la minoria d'edat de la pràctica totalitat dels meus fills em convertia en responsable legal de qualsevol decisió, i malgrat que la meva consciència i el meu càrrec m'empenyien a rebutjar aquesta herència, finalment vaig decidir encarregar la seva gestió i regularització a una persona de màxima confiança del meu pare i també meva, gestió de la qual no vaig voler saber mai el més mínim detall, fins que arribats a la majoria d'edat tots els meus fills es va decidir que aquesta persona cedís aquesta gestió a un dels meus fills. És en aquest moment que el meu error original va contaminar directament els meus set fills i la meva esposa.”

Jo, si em permeten, i esperant el curs de les investigacions, canviaria substancialment la redacció i la intenció, basant-me en el coneixement del personatge i en les declaracions de la seva germana Maria i del seu cunyat, l'economista Francesc Cabana, que en una entrevista a La Vanguardia es mostraven sorpresos i incrèduls sobre aquesta “herència”. Diria, simplificant i anant al gra, que va ser la “persona de la seva màxima confiança” qui va obrir el compte a l'estranger pels motius preventius que ell atribueix al pare. I, com fa Cabana, posaria la mà al foc que ell no en va saber res o ho va saber molt més tard i quan va considerar que hi havia poc a fer. Em poden acusar d'ingenu o de voler justificar la persona que em va confiar el contingut d'uns papers autobiogràfics fonamentals, però hi insisteixo: s'ha de conèixer Jordi Pujol i la seva inèpcia per qualsevol gestió domèstica, inclosa la fiduciària. Pujol no delega res, tret de les feines de la llar, la llibreta d'estalvis inclosa. Diria també, però això ja entra en els supòsits, que l'endemà del cop d'estat del 1981, quan ell més encaparrat estava pel que havia passat i per les conseqüències que podia tenir per a Catalunya, la “persona de confiança” va veure confirmats els seus temors i en conseqüència el compte transfronterer es va enriquir. Després, l'acumulació, a càrrec de la “persona de confiança” o del seu fill major d'edat, seguiria sense que ell en sabés “ni el més mínim detall”. I si en va saber algun, perquè el tren de vida d'alguns dels seus fills no anunciava res de bo, va fer de pare distret. Per Pujol l'“ara no toca” no és només una formulació per evitar respondre als periodistes. És també una manera d'ajornar decisions que l'incomoden. El vaig poder localitzar per telèfon dos dies després del comunicat. Em va dir: “Això em passa perquè sóc més burro del que tothom es pensa.”

El Pujol “enretirat”, el que redacta o em dicta les Memòries, estava obsessionat per dues coses: per com el judicaria la història i per la mala consciència de no haver dedicat prou temps a la família, a l'“esposa” i els seus set fills. Sembla que una cosa no hagi de tenir res a veure amb l'altra, però el 25 de juliol, després de mesos d'informacions que comprometien greument alguns dels fills, i davant la possibilitat real que el compte a l'estranger es fes públic, Jordi Pujol veu la dualitat com un dilema i, potser perquè no podia fer res més però també com a reparació paterna, opta per sacrificar el veredicte de la història a la família. A la família en sentit descendent, perquè, a canvi, ha d'inculpar el pare mort, sigui real o no l'existència de l'herència. M'imagino el dolor de Jordi Pujol, tan admirador del seu progenitor i tan elegíac sempre de l'honor. Al final del comunicat surt la paraula “expiació”, que a molta gent ha fet tanta gràcia i ha estat titllada de ridícula. Doncs en l'“expiació” hi ha la clau. El catòlic Pujol, que ha començat parlant d'“error original”, carrega la creu familiar i la seva pròpia i es presenta com a redemptor. Una altra cosa és que el seu gest serveixi judicialment de res, perquè la justícia i l'opinió dels homes no entenen d'evocacions evangèliques.

La redacció de les Memòries va durar sis anys. Un temps excessiu, però és que Pujol és un home dispers i sempre ocupat. Durant aquest període no em va parlar mai de diners, foscos o clars, interns o externs. Em sento enganyat? Entenc que no era el lloc per fer-ho perquè el fil conductor era un altre, però posa una taca al punt del meu currículum professional que més m'enorgullia. Però això té una importància relativa, i en tot cas personal. És més rellevant i significatiu que no em presentés mai cap dels seus fills, i això que va tenir ocasions per fer-ho, d'un en un o col·lectivament. Conec la Marta perquè viu a Mataró i ens trobem, i l'Oriol per haver-hi coincidit al Parlament. Dels altres, no en sé ni la cara. Em van informar que molt al principi de la nostra relació, Jordi Pujol, que és de passions sobtades, estava tan entusiasmat amb la meva persona que en parlava amb la família a l'hora de dinar, a l'hora de sopar, i a totes hores. La insistència va fer que els seus fills m'anomenessin “el vuitè germà”. Servidor de vostès. Només que els set no han obert boca des del 25 de juliol, dia de la confessió, i jo en canvi em trobo en paper narratiu. No sé si em fico on no em demanen ni si destorbo la línia de la defensa, però segueixo perquè crec que ho haig de fer. Ben mirat, potser és que els fills biològics no han de dir res o no poden. El Pujol que volia passar a la història amb una acusada pinzellada èpica tenia a casa el corc de la pròpia destrucció. Hi ha d'haver alguna tragèdia grega o isabelina que prevegi un personatge semblant. Si no hi és, ell l'acaba de crear. La família podria sortir a defensar-lo i a reconèixer la seva part de culpa, però és difícil contradir una “expiació” paterna sense caure en el quadre de costums amb aires de sainet. La tragèdia és més noble. De totes maneres... De totes maneres veurem les declaracions i contradeclaracions quan els fills, el pare i l'esposa hagin de presentar-se davant els tribunals.

La confessió ha vingut per a Pujol en el pitjor moment possible. El grau d'irritabilitat per la corrupció entre la gent que paga impostos i s'ho passa malament és molt alt. En aquella conversa telefònica em va afegir: “No puc ni sortir al carrer.” Ell, que havia fet de l'exposició pública un acte vivificant perquè tothom el coneixia, admirava i saludava. Quan es va retirar de la política activa, el 2004, va semblar que tothom en aquest país era pujolista. També els seus adversaris més virulents, que reconeixien en ell l'obra feta, l'home d'estat... Així que Pujol ha “confessat”, han emergit molts ressentiments acumulats. En un passatge de les Memòries explica que el polític amb poder moltes vegades ha d'exercir de killer, que vol dir que ha de sacrificar persones pròximes si impedeixen assolir els objectius marcats. El Pujol que últimament coneixíem era un ancià amable i entranyable, però quan manava havia estat un autèntic killer. Algunes de les seves víctimes han corregut ara a venjar-se en fred. Pujol va ser també un intervencionista. Trucava als diaris per dir com ho havien de fer, entrava a les cases pel conducte de la ràdio i la televisió per impartir lliçons morals i de valors i usava la seva intel·ligència i la seva cultura enciclopèdica “insultant” per explicar episodis històrics de Catalunya i el món a tothom. Ara, els “insultats”, els “pressionats” i molts “alliçonats”, que del 2004 ençà no havien piulat o figuraven en les files dels “pujolistes” (“No l'he votat mai, però l'admiro”), se li han tirat a sobre amb forquilla i ganivet. Els amics de vegades fallen, però els enemics són d'una gran i perenne fidelitat.

Els “seus” han estat molt diligents a degradar-lo. Mai més Molt Honorable, pèrdua de sou i del despatx del passeig de Gràcia que tant estimava, retorn forçat de medalles, diplomes i honors... Seguint el breviari freudià, han parlat de la necessitat higiènica de “matar el pare”. El vienès fundador de la psicoanàlisi es va oblidar de com seria de vegades convenient “matar” segons quins fills, biològics o sobrevinguts. Als fills polítics de Pujol, militin a CDC o a ERC, els passa per alt que no han “matat” el pare sinó que ell mateix els ha estalviat la feina immolant-se també per ells. I que l'objectiu sobiranista que tenen entre mans no existiria si Pujol –que no hi creia, i aquí tenim una altra ironia tràgica del personatge– no li hagués aplanat el camí. Els pares més val que es mantinguin vius, que tenen molta experiència acumulada i ja es moren sols, pobrets.

Pujol acumula una gran obra constructiva, la mateixa, intacta, que se li reconeixia abans de l'“expiació”. Va ser una peça clau perquè el cop d'estat del 1981 fracassés. Va governar Catalunya i, quan les minories del PSOE o el PP li ho van permetre, també Espanya. Va ser un dels factors de la integració espanyola a Europa. Va portar el nom de Catalunya per tot el món, la presidència dels Estats Units inclosa... “Un bel morir totta la vita onora”, s'ha dit sovint parlant de Lluís Companys, antecessor de Jordi Pujol en el càrrec de president de la Generalitat. Però “un mal morir”, tota una vida deshonora? Els fets relatats en els tres volums de les Memòries i que l'editorial m'avisa que vol destruir perquè no els caben al magatzem, queden invalidats? A la llum de la inculpació, algunes pàgines amb contingut ètic i sermonejador potser sí que són destructibles per a molts lectors, però em fa l'efecte que Pujol, que hi veu de lluny, enmig del desastre es consola calculant que la història que tant el preocupa l'acabarà situant en un bon lloc i que, com diu al final de la inculpació –per cert, molt mal redactada–, la gent “sabrà destriar les falles”. Volent dir que sabrà destriar les falles dels encerts i el pare del polític brillant.