Les llengües ibèriques
La normalització lingüística ens demostra que el bilingüisme és molt avantatjós i, a més, patrimoni heretat de les Espanyes medievals
La península Ibèrica disposava d'una diversitat lingüística pròpia de cada una de les nacionalitats que la integraven. A més del gallec, existia el bable, el basc, la fabla, el català i el castellà. Aquests idiomes, parlats al nord de l'Espanya medieval entre el mar Cantàbric i els Pirineus, es van anar expandint cap al sud a la vegada que els territoris ocupats pels àrabs van ser recuperats pels cristians. Del gallec va néixer el portuguès; el bable, el basc i la fabla van quedar circumscrits als seus territoris; el castellà va ocupar tot el centre peninsular de cara a Andalusia, i el català es va expandir vers València i les illes Balears. Actualment han quedat com a llengües importants el castellà, el gallec, el basc i el català, mentre que el bable i la fabla ocupen reductes minoritaris dins els seus territoris. Des de mitjan segle XVII existeix l'aranès. La seva base idiomàtica pertany a la llengua d'oc, avui gairebé desapareguda a l'Estat veí. El català i el basc són encara una llengua.
A Poc a poc el castellà Es VA anAR introduint arreu de les Espanyes. A partir de mitjan segle XVII, quan Portugal es va independitzar, el seu gallec es va convertir en portuguès. A Catalunya, pels mateixos anys, el rei comú de Castella i Lleó i d'Aragó posava els bisbes a les nostres diòcesis que sempre eren castellans. Els bisbes portaven els seus eclesiàstics de confiança també castellans i escrivien i parlaven a les seves visites pastorals en llengua castellana. Però els nostres rectors no sabien altres idiomes que el llatí i el català i, malgrat la insistència dels bisbes, el castellà no va reeixir. A partir del Decret de Nova Planta es va introduir obligadament la llengua forastera. El castellà va aparèixer immediatament com a llengua judicial perquè la Reial Audiència així ho imposava als advocats, fiscals i jutges. Als seminaris, a partir del 1725-30 ja s'hi introdueix l'assignatura de llengua castellana, però els nous rectors, malgrat les insistents crides dels bisbes, van continuar redactant els libres parroquials en la llengua del poble. A partir del 1750-55 comencen a aparèixer les primeres partides en castellà. Els rectors ja feia més de 20 anys que sortien dels seminaris coneixent el castellà, però fins ben passada la meitat del segle XVIII, malgrat les constants crides de les oligarquies eclesiàstiques, no aparegueren els primers escrits en aquest idioma. Els batejos, i la resta de sagraments, continuaven escrivint-se en català i de tant en tant n'apareixia algun en castellà. A partir del segle XIX és quan la majoria de les notes ja apareixen en castellà i poques en català. Als ajuntaments arriben les ordres de castellanització immediatament, però les actes municipals segueixen escrivint-se en català fins a les darreries del segle XVIII. Ningú, excepte poquíssims, sabia el castellà i als empleats municipals els resultava molt difícil expressar-se en llengua diferent de la del poble. Es dóna el cas que a les tabes (contractes entre ajuntaments i particulars per establir acords de serveis municipals: molins d'oli o de sansa, pous de gel, l'hostal de la vila, etc.), que calia complementar amb una formalització notarial, l'escrivà municipal redactava el document en català i el notari el legalitzava en castellà. És a partir de les darreries d'aquest segle quan ja apareixen documents municipals escrits en la llengua forastera.
A València Del català se'n diu valencià i al seu estatut se li atorga la distinció de llengua pròpia, com si fos diferent de la nostra. A Aragó, al territori que s'hi parla, se l'ha distingit amb un nom diferent: ara és Lapao. Anteriorment, i de forma despectiva, se'n deia xapurreao. A València i a Aragó, on els alumnes que ho desitjaven podien estudiar-la en ser la llengua del seu poble, actualment se'ls hi ha negat. A les Balears també s'ha restringit el seu ensenyament. A Catalunya, l'Estat obligarà la Generalitat a pagar 6.000 euros als pares que no acceptin la normalització lingüística. En qüestió de llengua, quelcom hi ha que no funciona. El rei s'expressa en un català perfecte i ens diu que l'hem de preservar i protegir, però les traves governamentals en contra del seu coneixement són progressives. I això no lliga quan la normalització lingüística ens demostra que el bilingüisme és molt avantatjós, i a més és una riquesa i patrimoni heretat de les Espanyes medievals. Esperem que la sensatesa lingüística arribi aviat en benefici d'una riquesa que a la Constitució se'ns diu que cal protegir-la. O potser la Constitució s'interpreta sempre a favor d'uns i en contra dels altres?