Apartaments sota sospita

Hi ha qui entén, i defensa, que tot plegat es reconduirà amb més pressió policial i algun retoc normatiu ja en perspectiva. Però també hi ha opinions que, davant la controvèrsia que ha esclatat pels estralls que el turisme de borratxera provoca al barri de la Barceloneta, hi veuen una crisi de model. La de la Barcelona entregada, en cos i ànima, al sector turístic. Entremig d'aquest debat, probablement irresoluble, ha rebrotat la polèmica cíclica sobre els apartaments turístics il·legals. Una problemàtica que genera agres conflictes de convivència veïnal i que, des de fa temps, ha deixat de castigar exclusivament les zones polèmiques del districte de Ciutat Vella per estendre's per la ciutat. L'Eixample, Gràcia, el Poble-sec i uns quants punts de Sant Martí són alguns dels indrets on han proliferat aquest tipus d'establiments irregulars. Una prova contundent de la dimensió del fenomen és que ni des de l'administració, ni des del mateix sector són capaços de fer una estimació ni tan sols aproximada de quants n'hi pot haver ara mateix a la ciutat. “Des de l'Ajuntament se'ns diu que, només a Ciutat Vella, són entre 1.000 i 8.000, un número que és alarmant tant pel volum com per la inconcreció”, lamenta sobre el tema Lluís Rabell, president de la Federació de Veïns de Barcelona (FAVB).

Les últimes xifres que ha fet públiques el consistori revelen que, actualment, hi ha 7.854 pisos d'ús turístic amb llicència a tot Barcelona. La seva proliferació en els últims anys –el 2010 tot just eren 2.349– ha propiciat que s'hagin aprovat successives moratòries per impedir que se n'obrissin més, primer a Ciutat Vella a través del seu pla d'usos i el mes d'abril passat a d'altres barris limítrofs. Això, però, no ha impedit que n'hagin continuat apareixent d'il·legals, aprofitant canals de comercialització molt potents com són els portals especialitzats d'internet. De fet, la patronal Federatur és del parer que aquestes restriccions legals han estat, justament, el causant directe de l'increment dels furtius. Sigui pel motiu que sigui, la conclusió és una: el fenomen no només hi és sinó que tots els símptomes indiquen que va creixent.

Davant d'això, la gran pregunta és: què es fa per perseguir-los? Des de l'Ajuntament de Barcelona es jura i es perjura que s'hi està a sobre, però que no és fàcil. D'entrada, per una qüestió de tràmit administratiu. Una majoria d'aquests apartaments estan en pisos particulars –una altra cosa és qui n'és el propietari– i, davant de qualsevol denúncia per molèsties –en un any i mig se'n poden recollir més de 400– o per exercir l'activitat sense llicència, els expedients que s'obren triguen mesos a resoldre's. El cos actual d'inspectors dóna per al que dóna. A l'Eixample, per exemple, únicament n'hi ha cinc. Des de l'Ajuntament de Barcelona, però, no es descarta ampliar la plantilla d'inspectors excepcionalment, com ja s'ha fet per exemple en ràtzies a la Rambla, a través de subcontractes externs. A banda d'això, però, el procés per consumar un eventual tancament és feixuc, segons argumenta el consistori. I garantista. S'han de fer diverses revisions i seguiments de l'activitat, abans d'emetre una ordre de cessament que pot acabar als jutjats perfectament. Un exemple. El 2011 van caldre fins a deu mesos per tancar cinc d'aquests apartaments al Raval. Per aquest motiu, el govern municipal fia la possible solució a una ordenança específica en la matèria que espera aprovar a finals d'any i que, entre altres coses, establirà mecanismes –un telèfon específic– per denunciar i detectar amb més celeritat possibles incidències i ser més expeditiu en la persecució dels que no tinguin permís. Tota possible mesura, però, estarà subjecta a un dictat que serà doctrina en aquesta norma: els apartaments hauran de tendir a agrupar-se, tant sí com no, en blocs d'habitatges per evitar que hagin de cohabitar amb veïns. Una disposició amb la qual s'espera que es mitiguin els conflictes de convivència comunitaris.

Des del teixit associatiu, però, consideren que el fet que no es posi fre a aquests allotjament fraudulents respon a la inacció del consistori. “Aquests apartaments no són clandestins, ja que els turistes els troben. De fet, només cal mirar internet...”, explica Rabell. És, per tant, una problema de voluntat, al seu parer. Des del sector, potser no s'és tan explícit, però la lectura que es fa és molt similar. “Si algú exerceix sense autorització, no hauria de ser molt complicat tancar-lo”, comenta Frank Granados, vicepresident de l'associació Apartur. Argumenta que la falta d'una normativa municipal no pot ser pretext per lligar curt els furtius –“la legislació és molt clara, i diu que per poder exercir cal una llicència”– i defensa que s'ha de tenir “tolerància zero amb els establiments que creen molèsties”. Arribats a aquí, i entrant ja més de ple en el cas de la Barceloneta, des d'Apartur també es demana que es posi l'accent a perseguir els turistes, o clients, que generen conflictes. “Si algú es passeja despullat pel carrer, ja hi ha una ordenança que ho persegueix. Només cal aplicar-la”, conclou.

I el barri què hi diu? Doncs que cal més fermesa en aquest fenomen. “L'Ajuntament té els mecanismes per multar –entre 9.000 i 90.000 euros– els propietaris d'aquests negocis. Doncs que s'hi posi i ho faci, perquè hem arribat a una situació inaguantable”, sentencia Oriol Casavella, de l'associació de veïns de la Barceloneta. La seva, però, és una crítica més ideològica ja que, per ells, els apartaments turístics, els del barri i els d'arreu, són una de les expressions més nítides d'un model turístic que s'ha de revisar. De dalt a baix.