Els EUA i l'islamisme
Què passaria si els EUA i la UE prenguessin una actitud de no-intervenció contràriament a la que han mantingut des de fa més de mig segle? Mai ho podrem saber.
L'islamisme manté una guerra civil des de fa anys entre sunnites: l'Aràbia Saudita, Bahrain, l'oposició al govern a Síria, l'Iraq de Saddam Hussein, l'Afganistan dels talibans, Hamas de Palestina, el projecte d'Estat Islàmic al nord de l'Iraq, Al-Qaida... i xiïtes: Síria, l'Iran, el govern actual de l'Iraq, Hezbol·là del Líban... en la qual els EUA han donat suport a un bàndol i a l'altre: van destruir el règim sunnita de Saddam Hussein per portar un règim xiïta al país al qual tampoc clarament donen suport, s'oposen al règim de l'Iran, principal bastió xiïta, mantenen la guerra amb els talibans a l'Afganistan, sunnites, mantenen una posició neutra a Síria que permet sobreviure al règim xiïta de Hafiz al-Assad... i ara s'oposen a l'intent de creació d'un estat islàmic pels gihadistes al nord de l'Iraq i bombardegen la zona en una acció que qualifiquen d'“a llarg termini”.
La guerra de l'Iraq ha fet 250.000 morts com a conseqüència directa de la guerra i més d'un milió com a conseqüència indirecta, vuit milions de desplaçats i ha tingut un cost de 4 bilions de dòlars. S'ha substituït un règim dictatorial, sunnita, laic, per un de xiïta, confessional, sotmès a l'Iran i amb un nivell de corrupció dels més alts del món, continuen havent-hi presons secretes on es practica la tortura. L'agressió del govern iraquià a la seva població era intensa sota Saddam Hussein, però no ha desaparegut. El terrorisme continua present i la situació econòmica és dolenta, amb subministrament elèctric de cinc hores al dia i una producció de petroli lluny de la màxima capacitat d'extracció, i per tant amb ingressos per al país baixos.
A l'Afganistan la guerra té un cost anual de 120.000 milions de dòlars, les tropes expedicionàries van arribar a 130.000 homes amb l'esperança de forçar els talibans a negociar, però la guerra va tombar a favor d'aquests i el que havia de ser una victòria ha girat avui a una previsible derrota o a la mobilització de noves tropes d'ocupació, decisió inviable políticament tant per als EUA com per a Europa. L'exèrcit afganès disposa de 200.000 homes entrenats pels EUA, però el nivell de desercions és tan elevat, un 30% anual, que la seva força sobre el terreny manca de credulitat enfront dels seus enemics, els talibans, que han arribat a atacar directament bases militars de l'OTAN.
La guerra a Síria entre uns rebels sunnites amb ajuda de l'Aràbia Saudita, Qatar i Turquia i un govern alauita, branca del xiisme i molt minoritari, 8% de la població, ja ha fet 40.000 morts, més de dos milions de desplaçats i ha creat una destrucció al país que requerirà anys perquè es recuperi.
Vist amb l'única perspectiva de poder polític i econòmic dels EUA, es comprova que els resultats de totes aquestes iniciatives politicomilitars, l'Iraq, l'Afganistan i Síria, són nuls o negatius: la imatge dels EUA i també de la UE en el món islàmic s'ha degradat, l'enfrontament d'Israel i els seus veïns, inclosos Palestina i el Líban, ha anat a pitjor, el terrorisme ha crescut, no ha augmentat el benefici de les petrolieres occidentals a l'Iraq després de la guerra, no s'ha aconseguit que l'Iraq es transformi en un protectorat dels EUA, si és que aquesta va ser la intenció secundària en fer la guerra i envair el país... En resum, sens perjudici de consideracions ètiques i morals, l'esforç fet en termes de rendibilitat de la inversió no ha tingut resultats per als EUA. És difícil, doncs, de justificar una acció que certament ha
generat negoci per a empreses que han venut béns i serveis al govern que ho ha sufragat via despesa pública, és a dir impostos, però que en termes d'input/output nacional ha estat neutre tant a curt com a llarg termini perquè la despesa no ha generat ingressos nets o inversions susceptibles de generar-ne.
Vietnam va ser un gran error perquè el resultat a llarg termini amb i sense guerra hauria estat molt similar, encara que cal reconèixer que l'afirmació és indemostrable. Però sent la hipòtesi vàlida, la raó de la invasió era evitar que Vietnam caigués sota l'òrbita comunista en una època de guerra freda. Es pot sostenir que el motiu era real, encara que el temps ha demostrat que era fals. En el cas de l'enfrontament amb els estats islamistes la raó és menys clara, tret de donar suport als estats tradicionalment aliats d'Occident, l'Aràbia Saudita, els Emirats... i de mantenir l'statu quo actual pel subministrament de petroli.
La pregunta que caldria fer-se, certament retòrica, és què passaria si els EUA i la UE prenguessin una actitud de no-intervenció, contràriament a la que han mantingut des de fa més de mig segle. Mai ho podrem saber.
