Des que va fer la confessió de frau fiscal, és possible que a molts catalans els hagin tornat al cap algunes de les frases dites per Jordi Pujol. Són afirmacions fetes en diferents moments i situacions des de la primera línia política, que va ocupar durant 23 anys, i que es van convertir en un lloc comú de l'imaginari polític català, en unes frases recognoscibles per tothom, fins al punt que van ser motiu, durant anys, d'imitacions i caricatures diverses. Algunes d'aquestes afirmacions expliquen un determinat tarannà públic de l'expresident de la Generalitat, d'altres expliquen un determinat ideari i pensament polític que s'havia edificat sobre la fortalesa dels valors. És per això que ara, després del terratrèmol de la seva confessió, les frases més “típicament” i pintorescament pujolistes prenen un altre caire. Són frases que expliquen els tics d'un determinat període polític, els seus alts i baixos i la seva evolució.
Una de les grans afirmacions de Pujol al voltant de la catalanitat i la seva condició ciutadana, que van ser, al mateix temps, un fonament dels governs pujolistes. En el web del Centre d'Estudis Jordi Pujol –la continuïtat del qual, tal com va publicar aquest diari, està en l'aire– hi ha un resum del pensament polític, que en aquest aspecte diu: “La condició de català no ve donada pel passat o per la sang, sinó pel present i pel futur, per la pròpia decisió i pel viure en comú.”
L'expressió de “peix al cove” és el gir lingüístic que es va popularitzar per definir les polítiques de negociació de Jordi Pujol amb el govern espanyol: aconseguir concessions de Madrid pactant amb qui calgués. En les seves memòries, ho defineix així: “Vol dir aprofitar el que pots pescar, agafar el que es pugui. Aplicat a la política i a les seves negociacions significa anar aconseguint coses concretes previstes en el programa i que van configurant el projecte. És a dir: «No és el que volem, però de moment tenim això.»” Una de les fotos amb què es va exemplificar aquest “peix al cove” va ser el controvertit pacte del Majestic, que Pujol i Aznar van escenificar el 28 d'abril del 1996. Un acord sense firmes, però amb sopar, diuen les cròniques d'aquests anys. Tant aquest govern en minoria del PP (1996) com el dels socialistes, amb Felipe González (1993), van tenir CiU de crossa.
El 30 de maig del 1984 Pujol va ser investit president de la Generalitat per segona vegada, després d'haver guanyat per majoria absoluta –la primera– les eleccions. Havia estat una campanya marcada per l'afer de Banca Catalana. Una manifestació va acompanyar el president des del Parlament fins a la Generalitat, on va sortir al balcó per llançar un discurs abrandat a la gent que omplia la plaça Sant Jaume: “Som una nació! Sí, som un poble i amb un poble no s'hi juga!” I més endavant: “El govern central ha fet una jugada indigna! I, a partir d'ara, quan algú parli d'ètica, de moral i joc net, en parlarem nosaltres.” A la sortida del Parlament, i prova de l'ambient de tensió, diversos diputats socialistes com Raimon Obiols van ser increpats per alguns dels manifestants.
El 20 de gener del 2002 es va fer l'acte de proclamació d'Artur Mas com a nou candidat de CiU a la Generalitat, després de l'etapa de Pujol. Aquí, però, és on Pujol va fer el discurs del “tites, tites”. El context polític era el d'un Aznar amb majoria absoluta que pressionava, però, “algunes persones de CiU” perquè entressin al govern espanyol, explica Pujol en les memòries. “Vénen i ens ofereixen càrrecs i prebendes. Però qui s'han pensat que som? Nosaltres no som a la política per tenir càrrecs, nosaltres som al servei d'un projecte de país.” I hi va afegir la metàfora gallinàcia: “Això em recorda quan la meva àvia anava al galliner i cridava les gallines dient «tites, tites, tites», tot donant-los la ració de blat de moro.” En les mateixes memòries, escriu que després es va penedir d'aquest discurs, perquè els titulars havien de ser per a Mas.
Ho escriu en el primer volum de les seves memòries: “Una de les coses que he patit de la política, el que més m'ha dolgut, és l'atac sistemàtic a la família. Ser fill, familiar o amic meu de vegades ha representant un avantatge i massa vegades un inconvenient i un motiu de denúncies i calúmnies.”
És una de les frases que més va popularitzar i que han repetit molts altres per, com ell, evadir una pregunta incòmoda. Pujol donava aquesta resposta als periodistes quan no volia respondre o mullar-se sobre un tema.
Ja com a expresident, Pujol anirà tombant cap a posicions sobiranistes, fins a admetre que no se n'havia sortit amb l'encaix amb Espanya. El 2012, just abans de la gran manifestació de l'Onze de Setembre, va dir, a Presència: “S'ha acabat fer la puta i la Ramoneta. El govern i el Parlament han de ser valents, però la gent de la societat també. Ens hi juguem l'autogovern, l'economia, l'estat del benestar, la identitat. Fins i tot el respecte.” Abans, el 29 de març del 2011, va fer una conferència, Residuals o independents, que expressava aquest gir: “Si la idea d'Espanya que ara preval es consolida, l'alternativa està entre la independència i el gradual esborrament de la catalanitat i de Catalunya.”
