El gran debat absent
El debat sobre la independència de Catalunya és ben viu i general i requeriria òbviament una campanya final regulada abans de la votació
Una de les greus conseqüències que comporta la negativa del govern Rajoy a permetre la consulta del 9-N és i serà l'absència d'un gran debat públic, mediatitzat, pautat i final, sobre la independència de Catalunya. A l'estil, per exemple, del que s'està produint a Escòcia aquestes setmanes prèvies al seu referèndum del 18.
La campanya pel sí i pel no d'Escòcia resulta exemplar en molts sentits, tal com ens ha anat relatant Quim Aranda, el corresponsal d'aquest diari al Regne Unit. Vam poder seguir gairebé en directe i gràcies als serveis del Canal 33 el segon debat televisiu (25 d'agost) entre el líder independentista Alex Salmond i Alistair Darling, l'exministre laborista i líder del no. Després d'un primer debat emès per la privada STV (5 d'agost), aquest va ser realitzat per la pública BBC Scotland. La posada en escena del debat i el plantejament de la confrontació eren d'una extrema pulcritud i eficàcia: en l'escenari d'un teatre, amb públic present i participatiu, que intervenien amb preguntes incisives i amb aplaudiments segons els casos, els dos líders desplegaren davant l'audiència els seus arguments i les seves arts persuasives defensant el sí o el no a la independència. Santa enveja!
Cert que aquí el debat sobre la independència de Catalunya és ben viu i general. Però es tracta d'un debat difús, dispers, sovint confusionari, per manca d'un final clar i definit. Que requeriria òbviament una campanya final regulada abans de la votació. Per la mateixa falta d'acord també s'ha dificultat o negat la realització a Catalunya i a Espanya de debats serens, racionals i plurals, sobre qüestions de fons que serien crucials per al nou estat català, com ara les finances, la corrupció, la política internacional, la seguretat i defensa, l'educació, la investigació, el règim lingüístic o l'espai radioelèctric.
Un procés de debat tan rellevant com aquest necessita una llarga etapa de maduració i deliberació. La comunitat catalana ha demostrat aquests anys la voluntat de situar al centre del debat social i polític el nou horitzó de l'estat propi. Voluntat que s'ha traduït en grans manifestacions com les de la Diada dels últims dos anys i la previsible d'aquest Onze de Setembre de 2014.
Ara l'etapa de deliberació ja sembla esgotada. Caldria passar, com en tot conflicte polític, a la fase de decisió final. Una fase per a la qual les democràcies occidentals han ideat el procediment de la campanya de propaganda prèvia a la votació. La campanya és la garantia de l'expressió pública de les posicions en conflicte i de l'exercici responsable de la decisió del vot pels ciutadans. En el cas que ens ocupa, el 9-N, les posicions es redueixen a dues (com han entès bé a Madrid): o unió amb Espanya o independència.
La impossibilitat de poder arribar al final de la deliberació gràcies a la defensa pública i pautada d'una de les dues opcions polítiques –sobretot a través dels grans mitjans com ara les TV generalistes– atempta contra els fonaments de la democràcia liberal. Perquè comporta efectes nefastos per a la convivència i la bona salut democràtica. Distorsiona els termes del debat per la pressió dels poders fàctics i mediàtics i la negació de la igualtat d'oportunitats als oponents. Provoca la banalització dels arguments. Converteix en pur espectacle les aparicions dels polítics. I frustra en la gran majoria dels ciutadans les expectatives de resolució pacífica i democràtica del conflicte.
