El llarg viatge escocès

A la Margot no li agrada el Parlament escocès, obra de l'arquitecte català Enric Miralles. L'edifici, al capdavall de la Royal Mile, una de les principals artèries d'Edimburg, destaca pel seu disseny modern i l'ús de materials nobles. Està situat just davant del palau de Holyrood, la residència de la reina a la capital escocesa. Ahir al matí, els turistes s'hi fotografiaven. Però la Margot troba que l'edifici de Miralles no lliga amb l'entorn i, a més, retreu que va costar massa diners al contribuent. “Com tot a Edimburg”, subratlla.

Escòcia va recuperar el seu Parlament fa només quinze anys, gairebé tres segles després d'haver-lo perdut. Els escocesos van renunciar a la seva sobirania el 1707, quan van acceptar unir-se a Anglaterra, amb qui compartien la mateixa corona. La Union Act segellava la fusió dels dos parlaments, l'anglès i l'escocès, i creava el de la Gran Bretanya, amb seu a Westminster, a Londres. El matrimoni entre dos enemics seculars va estar precedit d'apassionades discussions entre els representants escocesos i entre les classes mitjanes i populars, majoritàriament refractàries a perdre el poder. La Union Act garantia a Escòcia el manteniment del seu sistema judicial i de l'Església presbiteriana i, sobretot, li obria les portes al lliure comerç amb la resta del territori britànic i les colònies, una conquesta vital per a la posterior expansió comercial, la industrialització i el floriment cultural dels quals es va beneficiar l'antiga nació.

La incorporació d'Escòcia a la Gran Bretanya va tenir lloc uns anys abans que Felip V abolís els poders de la Corona d'Aragó, si bé en uns termes radicalment diferents, com apunten els historiadors Joaquim Albareda i Joan Esculies en el seu llibre La Guerra de 1714: “Si en el cas de la Corona d'Aragó la supressió dels ordenaments jurídics i polítics propis va tenir lloc en un context bèl·lic i en l'exercici del dret de conquesta del vencedor Felip V mitjançant un decret, la incorporació escocesa va anar precedida d'intensos debats entre l'opinió pública i dins el seu Parlament, mitjançant un tractat que es podia revertir.”

La Unió, amb els seus alts i baixos, va perdurar fins que la qüestió de l'autogovern va ressorgir amb força durant els anys vint del segle passat, enmig de la convulsió social de la postguerra mundial i en el context de la independència d'Irlanda.

Amb tot, fins al 1979 no es convocaria el primer referèndum per restablir el Parlament escocès. S'hi va comprometre el govern laborista de James Callaghan per tal d'atraure el suport dels nacionalistes escocesos de l'SNP i assegurar-se així la seva majoria a Westminster. El referèndum va tenir lloc l'1 de març de 1979 i proposava la creació d'una assemblea legislativa amb poders limitats. Va guanyar el sí a la devolution (autonomia) amb el 51,6% dels vots emesos, però la victòria va quedar en paper mullat ja que, per vuit dècimes, quedava sota el llistó exigit per la llei perquè fos vàlida: que hi votés a favor el 40% de tot l'electorat. Escòcia diu adéu a la devolution i, uns mesos més tard, els conservadors, amb Margaret Thatcher al capdavant, arriben al poder a Londres. Comença per a Escòcia un període fosc, amb el desmantellament de tota l'antiga estructura industrial i l'ostracisme polític, just els mateixos anys en què Catalunya, amb una Generalitat restaurada, recuperava l'autonomia després del franquisme.

No va ser fins l'arribada de Tony Blair al poder (1997) que va ressuscitar la devolution. El Nou Laborisme s'hi havia compromès i l'11 de setembre d'aquell any els escocesos van votar a favor de la creació d'un Parlament propi. Les primeres eleccions a la nova assemblea van tenir lloc el 1999, però l'SNP no va governar fins al cap de vuit anys i, a partir del 2011, amb majoria absoluta. L'any següent, el primer ministre, Alex Salmond, va pactar amb el premier britànic, el conservador David Cameron, la celebració d'un referèndum d'independència, legal i vinculant, una opció que el govern Rajoy veta a Catalunya.