Coses que no he dit mai

Sr. director, l'Onze de Setembre d'enguany van aparèixer al seu diari unes suposades declaracions meves, a tota pàgina i amb foto inclosa. El titular deia “Una utopia assassina”; per si no quedava del tot clar, a l'interior de l'article s'anunciava que jo havia declarat al setmanari italià L'Espresso que em referia al sobiranisme català. Em nego a acceptar que hi hagi un sol lector d'El punt que es cregui que jo he dit una animalada semblant; ni tan sols Alba Sidera, que signa la notícia; ni, per descomptat, Mathew Tree, tot i que sembla que s'ho creu en el seu article “Respecte, falta de”, també publicat a El Punt, on per cert informa que un grup de joves independentistes m'ha col·locat al primer lloc de la seva llista negra.

És un honor que no mereixo. El que jo he escrit sovint, com pot comprovar qualsevol que es prengui la molèstia de llegir-lo, és que a Europa ens hem fet un fart de crear utopies assassines, sovint amb el paraigua ideològic del nacionalisme –el nacionalsocialisme alemany, el feixisme italià, el franquisme– i que, de moment, l'única utopia raonable que hem inventat és la d'una Europa unida; en ma vida m'ha passat pel cap de dir, en canvi, que el nacionalisme o el sobiranisme o l'independentisme català sigui una d'aquelles utopies. És veritat que el periodista de L'Espresso, segons he comprovat amb incredulitat, em fa dir aquesta i altres bestieses similars, com ara que els escriptors castellans que vivim a Catalunya estem perseguits; en fi: com vostè sap molt bé, hi ha periodistes que diuen que un diu el que ells voldrien que digués, o el que imaginen que un diu, o altres variants encara pitjors. En el seu diari, sense anar més lluny, ha passat algunes vegades; pel que fa a mi, en els darrers dos anys. Fa cosa d'un, per exemple, Carles Ribera, vicedirector d'aquest diari, va escriure un article titulat “La llengua gran de Cercas”. Jo acabava d'anar al Saló del Llibre de París, convidat per l'Institut Ramon Llull, per parlar dels meus llibres i de la literatura catalana; allà vaig presentar El quadern gris de Pla, vaig publicar a Libération un elogi d'aquest llibre, de Pla i de la literatura catalana en general, i vaig fer de manera que Xavier Pla, el meu especialista favorit en Pla i per cert independentista entusiasta, hi escrivís sobre el mateix tema; en aquell context vaig fer unes declaracions en les quals deia que, al meu entendre, seria bo que una llengua petita com la catalana anés de bracet amb una llengua gran com l'espanyola, col·laborant amb ella per comptes d'enfrontar-s'hi; és fàcil d'entendre: l'Instituto Cervantes i l'Estat espanyol en general, posem per cas, haurien de contribuir molt més del que ho fan a la difusió de la llengua i la literatura catalana com haurien de fer amb les altres llengües i literatures d'Espanya. És una opinió discutible, com totes, encara que segueix sense semblar-me insensata. El que no em sembla sensat és que Ribera insinués al seu article que jo deia que la llengua espanyola era una llengua qualitativament gran (és a dir, millor o més important que la catalana) i la catalana una llengua qualitativament petita (és a dir, pitjor o menys important que l'espanyola), cosa que era, és clar, exactament el contrari del que jo havia dit a Paris i escrit a Libération, i que és un disbarat evident que alguns dels mateixos lectors d'El Punt li van retreure per escrit a Ribera. El qual em coneix personalment i sap molt bé que jo no hauria dit mai aquella imbecil·litat, però m'ho fa dir, o insinua que ho volia dir. No entenc per què.

Podria posar d'altres exemples d'aquesta mena de coses publicats als darrers dos anys al seu diari, però deixem-ho córrer. També podria dir-li que em consta que hi ha periodistes i col·laboradors del seu diari que consideren que la publicació del titular esmentat –“Una utopia assassina”, repeteixo–, a més a més en el dia i de la manera en què es va publicar, és, literalment, “una canallada”. Jo em nego a creure-ho; vull creure que és un error, o una cadena d'errors i, encara que m'agradaria que es retiressin tots els insults, bestieses, animalades i disbarats que s'han escrit sobre mi arrel de la publicació d'aquesta notícia –d'aquesta i d'altres tan falses com aquesta–, ja sé que és impossible, perquè també sé que, en la porqueria de món que estem construint, una mentida repetida cent vegades es converteix en una veritat. Només puc dir que tot plegat em sap molt greu. Molt. Sóc un lector d'El Punt d'ençà que va aparèixer. El considerava un bon diari, hi he escrit, hi he tingut molts amics, i encara els tinc. Ara, però, l'he deixat de comprar, més que res per no haver-lo d'amagar de la meva família i perquè no llegeixin les bestieses que en aquestes pàgines se m'atribueixen. Sigui com sigui, només li demano una cosa, senyor director: que, d'ara endavant, abans de publicar una d'aquestes enormitats que diuen que he dit, s'asseguri de què de debò l'he dit. Ho té molt fàcil: molts dels seus col·laboradors tenen el meu telèfon, i jo vaig cada cap de setmana a ca la meva mare, a 100 metres escassos del seu despatx, a la Devesa. Cregui'm: li ho agrairé moltíssim. I la meva família encara més. A això només veig dues alternatives. La primera és callar per sempre sobre la qüestió fonamental que hi ha plantejada ara mateix a Catalunya, cosa que no puc fer perquè em faria encara més vergonya que la moltíssima vergonya que em fan les animalades que es diuen de mi. La segona és que vostès il·lustrin cada suposada declaració meva, per exemple, amb una foto en la qual aparegui menjant-me amb patates un bebè gironí, o disfressat del diable dels Pastorets, amb unes banyes ben grosses. D'aquesta manera el lector tindrà una idea del tot fidedigna del concepte que, pel que sembla, el diari ha decidit propagar d'un servidor. Atentament.