Escòcia

La Marina Llansana em retreu que vaig tard, que en aquestes cròniques sempre deixo per dos dies després el comentari o la narració del dia abans. Em va passar amb la V. És que, Marina, sóc lent i a més a més em veig obligat a treballar amb temps perquè l'il·lustrador d'aquests escrits, el gran Anthony Garner, tingui a la vegada temps per fer el dibuix. Ja sé que si li ho demanava dibuixaria a les dotze de la nit, però és que no m'agrada abusar. Avui, doncs, hauria de deixar per demà el comentari sobre el referèndum d'Escòcia, i més si es té en compte que no m'he traslladat a Edimburg com han fet altres col·legues ni sabrem el resultat fins avui. Si per escrutar unes paperetes que només admeten el sí o el no triguen a Escòcia tantes hores no sé què passarà quan nosaltres haguem de sumar el sí, el no i el sí-sí.

Si és que els arribem a sumar. El cap de setmana hi va haver als diaris moltes declaracions de polítics catalans segons les quals la consulta, legal i perfectament vàlida, se celebraria tant sí com no i digués el que digués el Tribunal Constitucional. Com que aquest tribunal no ens va a favor sinó que ens va en contra i com que el govern estatal ha manifestat la voluntat ferma de presentar recurs a qualsevol moviment “consultiu” que faci Artur Mas, vaig pensar que el nostre govern i els partits de donen suport a la consulta tenien un secret que no ens deien o no ens podien dir per, el dia 9 de novembre, obrir col·legis electorals equipats amb urnes, presidents de mesa i interventors. Després, al cap de dos dies, hi va haver el debat de política general i aquests bons auguris no es van veure tan clars i fins i tot va semblar que la porcellana fina de la unió dels partits conjurats s'havia esquerdat.

Marina, sembla que no parli d'Escòcia, però sí que en parlo. Allà tot ha anat diferent i avui, mentre escric això, els censats han pogut anar a votar després d'un període de campanya i d'un debat que ha durat anys. Aquí també hi ha debat però no hi ha campanya perquè la consulta no ha estat convocada i resulta que molts partidaris del no ho són a la vegada de no celebrar la consulta, situació absurda que al país de Macbeth han resolt raonablement i pacíficament. Aquí i no a Escòcia la vida és un conte explicat per un idiota.

Diem: sigui quin sigui el resultat, Escòcia ja ha guanyat. No és per consolar-nos si guanya el no. És que pel sol fet de poder votar ja ha triomfat. Serem nosaltres perdedors, derrotats pels que no ens deixen votar? No si els polítics mantenen la porcellana i nosaltres som prou per anar fent V.