Moixina

L'amic Bienve Moya, el folklorista de Vilanova i la Geltrú, em convida al seu poble per parlar de les semblances i diferències amb el meu, Mataró. Quan jo afirmo que conec la persona que es va inventar el correfoc, aquesta rua de guspires que amenitza ara totes les festes majors, els més joves no em volen creure perquè es pensen que es tracta d'una tradició centenària d'origen incert. L'inventor de l'acció i el mateix nom de correfoc és Bienve Moya, és amic meu i viu a Vilanova i la Geltrú. L'acte, amb unes trenta persones de públic, se celebra al pati del castell de la Geltrú, i de la discussió arribem a concloure que hi ha entre les dues poblacions més coses que les uneixen que no que les separen. Tot i que vivim a un cantó i a l'altre del Llobregat, “marca hispànica” que marca, ens reconeixem en gairebé tot. Al museu del ferrocarril de Vilanova es guarda la reproducció de la locomotora que va fer el primer trajecte de Barcelona a Mataró, el 1848. Ja en teniu cura?

En el meu llibre El nét del pirata, origen de la trobada a Vilanova i la Geltrú, explico que dins del Mataró antic conviuen dues ciutats: l'arcaica, que menja sumaia i no llonganissa i es troba sota l'ombra del campanar de Santa Maria –“la catedral del Maresme”, segons el cardenal Martínez Sistach–, i la “moderna”, més escolàpia que levítica i que diu síndria en comptes de xíndria. Al poble d'en Bienve, la diferència és tan acusada que les dues ciutats que engloba tenen dos noms per distingir-les: Vilanova, i la Geltrú. A Mataró, la frontera entre l'una i l'altra és la Riera. Aquí, un carrer amb nom ecumènic que ho diu tot: la Unió. Acabat l'acte, travessem el carrer. “Prendrem una coseta, i després soparem.” Ens asseiem a la terrassa d'un bar des del qual és visible la Geltrú –un bar “de frontera”, doncs–, i prenem la coseta. Jo em pensava que el sopar seria en un altre lloc, però en Bienve decideix que serà aquí mateix. “Menjarem moixina.” M'he de fer explicar què és la moixina. Un peix mig de rebuig que segons ell és com un tauró petit però jo m'imagino com una serp. Em miro en Bienve i el bar amb desconfiança, però quan surt la mestressa els dubtes se'n van. Hi ha senyores que, només veure-les, ja entens que han de cuinar bé. L'estofat de moixina amb patates que ens serveix és de primera. Després en Bienve m'explica que no ens trobem ben bé a Vilanova, com jo creia, sinó en una mena d'illa que es diu el Palmerar i que tampoc és de la Geltrú. S'hi parla i cuina diferent? Els pobles no s'acaben de conèixer mai, ni que hi visquis, i sempre tenen illes inexplorades.