Els que voten

En Rajoy no ho sap, però el que més li convindria és que el Tribunal Constitucional declarés vàlid el decret de consultes de la Generalitat que ell li ha fet impugnar. Quedaria com el senyor dur i essencial amb què té necessitat de presentar-se davant els seus, i com que nosaltres podríem votar s'estalviaria l'embolic majúscul en què es troba a partir d'avui i es trobarà del dia nou de novembre en endavant, amb unes plebiscitàries i una declaració unilateral en perspectiva. Com ha dit algú, ell té un problema i nosaltres la solució. De passada el Tribunal Constitucional es trauria de sobre la crosta immobilista i la imatge de seguir els dictats del govern. Tot això s'hauria de fer de pressa perquè el nou de novembre ja és aquí, però ¿a qui espanten les presses si en qüestió d'hores el Consell d'Estat va aconsellar la impugnació, el govern la va presentar i el Tribunal Constitucional la va admetre? En el to be or not to be, Hamlet veia en la lentitud de la justícia una de les causes de plegar d'aquest món. Quan convé, la justícia és rapidíssima i no té cap dubte ni metodològic ni existencial. Senyor Rajoy, cregui'm: vostè que diu al Constitucional el que ha de fer, digui-li el que no ha de fer. El que no ha de fer és sentenciar a favor seu.

Anem tan accelerats –a la velocitat de la propagació del so, segons Mas– que jo mateix ja no sé ni què em pesco ni què escric. Deixo enllestit un article pensant-me que els lectors el trobaran vàlid l'endemà, i en unes hores és caduc. Aquest mateix que vostès llegeixen és la substitució d'un altre que ja tenia fet i del qual em sentia prou content.

Avui al vespre hi ha programades concentracions a favor de la consulta davant els ajuntaments. Hi aniré. Segur que en sortiria una bona crònica, però l'hauré de deixar per demà perquè, si no, no diria el que vull dir. El que vull dir és que Rajoy personalitza en Mas, com si fossin una creació seva, la consulta, la pulsió independentista i les manifestacions dels successius 11 de setembre. Els altres som uns manipulats, uns caps calents, uns “catalans de tota la vida” que partim la societat catalana en dues meitats. En l'article que havia escrit per avui i que he llençat evocava un programa de TV3 recent que presentava uns immigrants dels anys cinquanta que així que van arribar aquí van penjar banderes catalanes cada 11 de setembre, guiats pel PSUC. Els van detenir i no es van arrugar davant el comissari, que era extremeny com ells i no els entenia, sinó que s'hi van enfrontar. Aquesta era la seva terra, i aquesta gent serà avui als ajuntaments, és a les manifestacions i vol votar.