Teatre valencià a Valparaiso

Durant quatre dies, la companyia valenciana de teatre “A Tiro Hecho”, dirigida per Carla Chillida, ha recalat amb èxit en terres australs de la mà de la seua darrera obra “Ladran, luego cabalgamos”. Interpretació d'èxit al País Valencià i Espanya que, des de Buenos Aires, ha passat aquests dies a Valparaíso sense solució de continuïtat.

Formada per la mateixa Carla, Margarida Mateos, Román Méndez, Rafa Segura, Bruno Tamarit, a més de la col·laboració especial d'Hao Cui (actors), amb textos del propi Segura, il·luminació a cura d'Hipólito Patón i Ximo Rojo, fotografia i vídeo a càrrec de Ramón Jiménez, David Ruiz, Nacho Carrascosa i Mamen Jiménez, i el grafisme d'Elías Taño, aquest jove grup d'art escènic nascut en 2011 colpeja amb força la porta del món de la interpretació lliure i independent com a referent del teatre físic i de contingut políticosocial.

Tres de les seues actuacions a terres xilenes han estat emmarcades dintre del programa “Ciclo de Teatro Iberoamericano” que organitza la Sala de Arte Escénico de la Universidad de Playa Ancha, amb la coordinació de Giulio Ferretto, mentre que la darrera ho ha estat a través d'un col·lectiu cívic porteny. Un espectacle que combina a la perfecció projeccions videogràfiques, música, textos i dança contemporània a propòsit de la situació que viu Espanya en els últims anys.

Per a un valencià com un servidor, la temàtica li era ben familiar, com és obvi, no tant per a l'expectant públic xilé que, amb les seues vivències —entre traumàtiques i esperançadores des de fa unes dècades ençà—, no està acostumat a la complexitat escenogràfica ni al descarnat missatge proposat, això sí amb una dolça ingenuïtat per allò de plasmar amb necessària dosi d'humor contingut la peripècia cívica i ideològica dels espanyols des de la II República fins el 15-M. I és que la llibertat d'expressió que tant fa que parlar a hores d'ara a l'altra banda de l'Atlàntic —als retrocessos incontestables cal remetre's tossudament—, a Xile encara no és fruita del tot madura malgrat l'ànsia de la mateixa que hi ha.

L'obra, com s'ha esmentat, és un repàs dinàmic i innovador, creatiu i àgil, subtil i engrescador de la peripècia ciutadana a la península Ibèrica des dels anys 30 del segle passat fins els nostres dies, conciliant els principals esdeveniments sociopolítics ocorreguts tant a Espanya com a Portugal, amb cites i al·lusions a alguns dels seus principals protagonistes: García Oliver, Frederica Montseny, Buenaventura Durruti, Dolores Ibárruri, Vicent Andrés Estellés, Antonio Machado o Miguel Hernández, entre d'altres més. L'incís, oportú i farcit d'humor intel·ligent, que suposa la inclusió de Mao Zedong i el maoisme representa un punt d'inflexió en el desenrotllament de l'obra, la qual fa un gir en la seua dinàmica interpretativa per allò de tractar i endinsar-se en el darrer quart de la centúria i introduir-nos en els començaments del segle XXI.

En resum, un goig comprovar tan lluny de casa com aquesta jove companyia va obrint-se camí en les procel·loses aigües de la creació escènica, no diguem al País Valencià, amb aquesta segona aposta, ja que la primera tingué com a teló de fons la figura de l'uruguaià Mario Benedetti. El pròxim projecte en què pensen treballar es centrarà al voltant del malaurat cantautor xilé Víctor Jara, un personatge i una obra musical, la seua, que encara està molt present en aquestes terres del con sud, tal com les de Neruda, Mistral, els Parra i tantes altres personalitats de primer ordre cultural.