Menys nostrada i més moderna

Deia Charles Chaplin que al capdavall tot és un acudit. Potser perquè fer riure és una necessitat vital presentada com a entreteniment, la comèdia de situació és el gènere de ficció que ha estat lligat a la història de la televisió des dels orígens del mitjà. Les sèries d'humor han estat pràcticament sempre presents en les graelles televisives, també a TV3. La cadena catalana, ara amb El crac, fa una aposta de risc per un format que en els últims anys viu la seva pròpia edat daurada i es reinventa un cop més perquè l'espectador percebi la comèdia com el gènere més fresc. Surt de la cotilla de la sitcom clàssica cap a la barreja de formats: reality show, dramedia, mockumentary. El canvi també és d'estructura: s'abandonen els decorats de l'estudi, la gravació amb públic, la sensació del gag automatitzat perquè el segueixi el riure enllaunat, i s'aposta per una realització cinematogràfica en exteriors i amb una càmera que té un rol més de testimoniar el que passa que no pas de simple instrument de gravació. Apel·lar a la càmera és un dels nous artificis però també ho és el contingut de guió. La ironia i el subtext prenen protagonisme i es grata més enllà de la superficialitat i l'anecdòtic.

En aquest nou context, són les comèdies que vénen de fora les que tenen l'etiqueta de modernes. L'excepció és a TV3, que amb El crac –l'estrena, ara fa una setmana, va ser el programa més vist del dilluns, amb 747.000 espectadors de mitjana i un 21.5%– busca acostar-se als models anglosaxons i posar al dia la comèdia catalana. El fals realisme, la ficció dins la ficció –la sèrie mostra el rodatge d'una pel·lícula sobre el general Moragues, l'heroi del 1714– i l'autoparòdia del protagonista –Joel Joan, que es riu de la seva figura pública– són els elements de la sèrie, definida per Joel Joan com a “comèdia tràgica”. En aquest cas, Joel Joan és l'antiheroi, una figura habitual en la ficció anglosaxona.

En els trenta anys d'història de TV3, la cadena ha fet sempre un pas endavant en cada nova producció del gènere d'ençà d'aquella primera comèdia inaugural, Carme i David, cuina, menjador i llit (1984). Terenci Moix n'era el guionista en col·laboració amb Enric Major, i l'exmembre de La Trinca Josep Maria Mainat en va compondre la música original. La sèrie era tota una declaració de principis, segons explica el crític Josep Maria Baget-Herms (1944-2004) en el seu llibre La nostra. Vint anys de TV3. Àngels Moll i Carles Velat interpretaven una parella de divorciats que decidien anar a viure plegats malgrat l'oposició familiar. Posteriorment, actors còmics catalans amb llarga trajectòria en la ficció espanyola, com Cassen o Saza, van participar en sèries de TV3 a finals dels anys vuitanta. Eren les comèdies amb la signatura d'Esteve Duran, un dels realitzadors històrics de TVE a Catalunya, director de Doctor Caparrós. De la sèrie fonamentada amb un personatge còmic a la coralitat de les propostes que van arribar amb les companyies teatrals, La Cubana i Dagoll Dagom. Així, Teresina S.A. va encetar una nova etapa dins d'aquest gènere, amb un humor estripat per fer un retrat paròdic però entranyable. Amb tot, la gran referència és Plats Bruts, que continua fent riure 15 anys després de la seva estrena.