De cuidador a cuidat

Quan algun familiar contrau una patologia greu se li destinen, com és lògic, totes les atencions. En aquestes situacions, però, es crea una figura que molts cops s'oblida: la del cuidador. Amb la intenció de no subestimar aquests familiars, que, a més, en alguns casos estan a quilòmetres de casa seva, la Fundació Jubert Figueras (FJF) fa una dècada que els subministra pisos provisionals i suport psicològic perquè no se sentin sols. Les persones que accedeixen a l'ajuda tenen sempre mancances econòmiques que els impedeixen poder pagar, per exemple, un hotel.

Actualment l'entitat disposa de set pisos –tots aquests en l'àrea metropolitana de Barcelona– i en aquests 10 anys han acollit més de vuit-centes famílies. Tal com explica la directora executiva de l'FJF, Paola Jubert, tot i el gran nombre d'allotjats “la llista d'espera continua sent molt llarga”. És per això, que el primer objectiu és “cobrir parcialment les necessitats que tanta gent té”. Fer-ho totalment és “difícilment assumible”, ja que les sol·licituds doblen les famílies ajudades.

Cuidadors i malalts provenen de llocs diversos, des d'altres punts de la geografia catalana (40%) fins a qualsevol altra comunitat autònoma (60%). Les Balears i les Canàries són les zones de l'Estat espanyol on més famílies s'han beneficiat del servei de la fundació.

Precisament de Las Palmas van arribar la Yeni i en Nakor el juliol d'aquest any. Mare i fill venien a Catalunya per poder entrar en la llista d'espera de trasplantaments de fetge. I des del primer dia aquí, la fundació ja els va poder allotjar en un pis molt pròxim a l'Hospital de la Vall d'Hebron. Els serveis assistencials canaris s'havien posat en contacte amb l'organització catalana i quan aquesta va tenir lloc van tramitar ràpidament el viatge.

“L'espera va ser el més dur”, diu la Yeni. Parla en passat perquè el 15 d'octubre els van trucar de la Vall Hebron a la una de la matinada per dir-los que tenien un fetge. Corrents van anar a l'hospital i l'operació no va tenir complicacions. Ara, amb en Nakor (d'un any) perdent el color groc de la pell i donant la benvinguda, per fi, a cabells i ungles fortes, la mare pot assegurar que després de quatre mesos d'espera “el pitjor ja ha passat”. Les revisions setmanals, per avaluar-ne l'evolució, són l'últim pas abans que puguin tornar a la seva veritable llar, d'aquí a un mes i mig.

Veient com la tempesta ja ha passat i com de mica en mica va arribant la calma, la Yeni pot reconèixer què hauria passat sense la fundació: “M'hauria quedat a dormir a l'hospital o me n'hauria tornat a les Canàries.” Pel seu compte no hauria pogut pagar-se un pis o un hotel. Li ha quedat clar: “Aquí tot és molt car.” Gràcies a l'FJF, fins i tot han pogut venir l'àvia, el pare i la germaneta d'en Nakor els últims mesos.

El suport familiar és importantíssim per a malalts i cuidadors, però molts cops, ja sigui per distància o per malavinences, no es pot donar com es voldria. És per això que la fundació, a través dels seus treballadors i voluntaris, els dóna suport psicològic i els ajuda a tirar endavant. Com diu la Marta, treballadora social de l'entitat: “És molt complicat desconnectar del problema quan els teus dies giren al voltant seu.” En el cas de la Yeni, aquestes últimes setmanes acompanyada de sa mare, l'únic que fan des de fa quatre mesos és estar pel seu nen.

Un altre punt de suport que la mateixa fundació afavoreix és el que es donen les persones que comparteixen pis entre elles. Els problemes de convivència desapareixen i, des del principi, aflora un clima d'ajuda mútua. “Es creen vincles que duren més que les malalties, en alguns casos després de deixar el pis les persones continuen en contacte”, diu la Marta. Passant per situacions semblants, conviuen en el mateix pis un màxim de dues famílies (dues persones en cada una com a màxim). En molts casos se l'acaben fent tan seu que els de la fundació se'ls fa difícil entrar-hi sense que sembli que els envaeixen l'espai.

La mitjana d'estada de les famílies en aquests pisos és d'uns quaranta-cinc dies. Per a aquelles que passaran poques nits fora de casa, l'FJF té convenis amb hotels perquè es puguin quedar gratuïtament a les habitacions lliures que tinguin. La fundació “no posa límits a les ajudes”. Tal com diu la directora
executiva: “Ni l'edat del pacient ni la malaltia que tingui ens delimiten.”

La valoració d'aquests 10 anys és positiva. Encara que no sempre els desenllaços hagin estat bonics, moltes famílies se n'han sortit. Més important que això, però, és que totes aquestes persones saben que si tenen problemes similars en un futur, podran comptar amb el servei de la fundació. Per alleujar encara més famílies, la fundació afronta el futur amb il·lusió,10 anys passen ràpidament.