No dir no

Quan als anys vuitanta vaig treballar de tècnic de cultura a l'Ajuntament de Mataró em vaig posar a les ordres del regidor Remigi Herrero. En Remigi, en Remi, era un mestre d'escola vingut de Rueda, a Valladolid. La seva integració a la ciutat i al país va ser absoluta, i el PSC el tenia en gran estima, primer perquè es feia estimar i segon perquè es movia molt bé en els barris on aquest partit tenia interès a recol·lectar i mantenir vots. Una vegada vaig ser amb ell al seu poble natal, per la festa major. Mig en broma em va fer pujar en una camioneta i em va portar a una dehesa per triar els toros que a la tarda havien de servir d'espectacle a la plaça del poble. També em va dur a un tast dels famosos vins de Rueda. L'enòleg ens va sotmetre a unes maniobres gustatives i olfactives tan complicades i marejadores que en Remi li va dir: “Em sembla que em passo a la cervesa.” En Remi, ara reingressat a la docència o potser jubilat, era un burleta. Vaig observar que les autoritats de Rueda se l'escoltaven molt. Tenia vara alta en una ciutat gran de Catalunya i calia estar atent als seus consells.

Un dia vaig haver de redactar una carta. Els “no” hi abundaven. Era la resposta a la sol·licitud d'una subvenció que no podíem satisfer. En Remi la va llegir i em va indicar que la tornés a escriure. En política, em va dir, el “no” és desaconsellable, tret de casos extrems. Els peticionaris es van quedar igualment sense la subvenció però la carta que van rebre, neta de la conjunció negativa i molt raonada, obria l'esperança a poder-la obtenir en l'altre exercici. Com que la política ara està més desprestigiada que llavors alguns lectors es poden pensar que el positivisme d'en Remigi obeïa a una actitud cínica o oportunista. Interessada potser sí per motius electorals, però també, i sobretot, respectuosa amb els ciutadans que confiaven en l'administració que contribuïen a sostenir. De l'episodi en vaig extreure un ensenyament de política activa, potser el primer de la meva vida.

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, no ha estat alumne d'en Remi. Als més de dos milions de peticionaris catalans de
diumenge els ha respost no, no, no i mil vegades no, com un capità Haddock irritat i igualment amb barba. El “sí”, el “mirem-nos-ho”, fins i tot el “ja en parlarem més endavant” queden descartats. El respecte pels sol·licitants, també. Aquest home no està facultat per a la política ni per al càrrec altíssim que ocupa, segons els paràmetres elementals d'en Remigi, mestre de nens a l'escola Tomàs Viñas de Mataró i sabedor que els “no” creen rebuig i en aquest cas inciten al sí i al sí-sí per reacció.