Foscos

La jove argentina que s'ha incorporat a la família em fa notar que aquí tant les dones com els homes vestim molt fosc. Mira la gent que passa pel carrer, mira aparadors, i no acaba de trobar colors
vius, com sí que n'ha vist a París o a Milà. Jo no ho havia observat. No som com ens pensem ser sinó com els altres ens veuen, que al final és el que compta. L'Anna Punsoda, crítica literària de la revista digital Núvol, diu que en els meus articles no hi ha idees. Jo que em pensava que sí. Diu que contenen tòpics. Jo que em pensava que no. Però jo no sóc jo. Jo sóc com em veu la Punsoda, que en sap molt, i li agraeixo l'atenció i les coses bones que també em diu. Vestim fosc, doncs. Que ho digui una argentina de Buenos Aires, ciutat on els habitants tenen un sentit tràgic de la vida i que, en conseqüència, opten més pel gris que pel groc o pel vermell a l'hora d'equipar l'armari, encara fa més incisiva l'observació. Com que provenim de la insolació dels pantocràtors, em sembla, i així li ho diré a la jove quan ho tingui més pensat, que la foscor de la modista ens ve de quan l'opaca Castella se'ns va interferir pel mig. La del tètric Felip II i successors, que queda reflectida en molts quadres que pengen al museu del Prado. Zurbarán i tota la colla. Els “llevantins” solars ens podríem haver salvat de les tenebres, però aquí tenim Ribera i els seus sants cadavèrics rascant-se les ferides al fons d'una cova. Picasso es va fer lluminós a París i a Niça. A Barcelona va produir l'època blava, poblada de pobres i malalts sense una espelma per veure-s'hi. O El Greco. El Greco va venir de Grècia amb colors mai vistos, però l'obra que al final més se li celebra és El caballero de la mano en el pecho, apoteosi del negre i inspiració de Toni Miró i dels cambrers de Ferran Adrià. Joan Miró és una altra cosa, sempre al marge i a la seva. Ha imposat la moda colorista, Miró? Una mica a l'estiu i prou. El terral i torturat Tàpies se'ns adapta millor. L'altre dia, Ciutadella de Menorca va celebrar la festa dels cavalls. Els que els munten van vestits segons la moda del segle XVIII, quan l'illa va ser anglesa. Una indumentària clara i fantasiosa que també es pot veure en els gravats menorquins de l'època. Quan aquí anàvem negres com una panerola i les dones no es treien el dol ni per casar els fills, a Menorca vestien com Barry Lyndon.

De vegades veig fotos antigues del passeig de Gràcia. Sembla que els homes i les dones en comptes de passejar-s'hi o fer-hi el vermut vagin a un funeral. Els aparadors actuals del carrer encara en deuen conservar la impregnació, segons detecta algú de fora.