Cadel Evans guanya enmig del fang

Cadel Evans (BMC) va haver de rememorar els seus anys de joventut al BTT per imposar-se en la setena etapa del Giro (Carrara-Montalcino, 220 km), una jornada que serà recordada durant molts anys com un malson per a la majoria de participants. La idea de l'organització, batejada com a «genial», de col·locar dos trams de terra estratègicament situats en la part final de l'etapa com a reconeixement a la tradicional cursa Strade Bianche –una petita París-Roubaix a la italiana– va tenir uns efectes devastadors per a l'etapa i, fins i tot, per al futur desenllaç del Giro.

La pluja, constant des de la sortida, va ser l'espoleta que va acabar provocant una explosió total en el pilot, trencat en mil bocins per les caigudes o la impossibilitat de lluitar contra un enemic terrorífic per a les lleugeres bicicletes de carretera, el fang. Les imatges dels corredors, enfangats de cap a peus, intentant sobreviure al port de Civitella quedaran gravades per sempre més en la retina dels aficionats i els espectadors casuals que van gaudir de l'oportunitat de presenciar un acte de supervivència esportiva de dimensions èpiques, només comparable al llegendari pas pel Gavia el 1988.

El principal exemple dels estralls que va fer l'etapa d'ahir és el de Carlos Sastre (Cervélo). L'espanyol s'havia preparat específicament per guanyar aquesta prova. Finalment, va entrar al petit poble de Montalcino a més de cinc minuts d'Evans, i encara sort que Xavi Tondo el va arrossegar com va poder en els quilòmetres finals. La seva cara, un poema, era la d'un home derrotat. Una caiguda en el fang en el pitjor moment va enterrar totes les seves possibilitats.

També va passar un petit calvari Ivan Basso (Liquigas), que va quedar al costat del seu company i líder, Vincenzo Nibali, després que aquest caigués a terra. En alguns moments es va veure Nibali desesperat en veure com Cadel Evans, Alexandre Vinokourov, Stefano Garzelli, Damiano Cunego i Vladimir Karpets, entre altres, se n'anaven cap endavant. En els últims 20 quilòmetres la reacció de Nibali va ser tremenda. Amb una ràbia incontenible va anar remuntant corredors com si es tractés d'un campionat de ciclocròs i encara manté viva l'esperança del podi, tot i que va haver d'esperar Ivan Basso durant una bona estona.

Al grup del davant Evans i Vinokourov van competir de forma salvatge, com si fos una duríssima clàssica d'un dia, per a la victòria final martellejant sense pietat Damiano Cunego i els altres italians que van gosar plantar-los cara. Cunego, un especialista en les arribades en petits grups, ni tan sols va ser capaç d'agafar la roda d'Evans, imperial, en la pujada dels últims 300 metres.

L'etapa no va tenir ni un segon de descans. Abans del desenllaç final hi va haver intents d'escapada constants i el pilot, per culpa del vent, ja va quedar partit a uns 60 quilòmetres de l'arribada pel ritme duríssim dels homes del Katiuixa, que volien conduir Filippo Pozzato fins a la victòria d'etapa. Tot el Cervélo, amb Sastre i Tondo, ja va quedar tallat amb 60 quilòmetres per endavant.

Una menció a part per a l'excel·lent etapa de Josep Jufré, que s'està convertint, rere Vinokourov, en el segon millor corredor de l'Astana i ja és al top 20 de la general.