Voeckler, el rei dels Pirineus
Ciclisme. Venç a Bagneres de Luchon després de passar primer per l'Aubisque, el Tourmalet, l'Aspin i el Peyresourde mentre Evans, el vencedor del 2011 no va poder seguir el ritme
La primera gran etapa dels Pirineus en el Tour va acabar com una bona pel·lícula d'acció, amb un gran vencedor i un gran perdedor. El primer va ser Thomas Voeckler (Europcar), que va continuar forjant la seva llegenda d'indomable al cor dels francesos amb la victòria més rellevant de la seva trajectòria com a ciclista professional. El derrotat va ser Cadel Evans (BMC), vencedor del Tour el 2011. Al penúltim coll, l'Aspin, va començar a defallir i en la pujada al Peyresourde va treure la bandera blanca. Al final va cedir uns cinc minuts respecte del trio que porta la veu cantant: Wiggins, Froome i Nibali. L'italià es va fer el valent al Peyresourde amb un parell d'atacs, però els dos britànics van respondre amb suficiència. Amb tot, va guanyar un minut respecte dels seus rivals al podi, Jurgen van den Broeck (Lotto) i Haimer Zubeldia (Radio Shack).
L'etapa, retransmesa per televisió a tot el món des del quilòmetre 1, no va decebre. Uns quaranta valents es van escapar del grup principal amb l'Aubisque, el Tourmalet, l'Aspin i el Peyresourde al davant. Voeckler va acabar passant primer en els quatre ports, una bestialitat. El grup, sense cap element perillós per a la general, es va trencar en mil bocins al Tourmalet després d'un atac del gironí Daniel Martin (Garmin). Sorprenentment Voeckler, que va començar el Tour amb un genoll en recuperació, semblava que es quedava sense aire. En realitat estava jugant al gat i la rata. Quan els seus rivals es van refiar els va anar remuntant, un a un fins quedar-se sol amb un altre francès a la recerca de la glòria perduda, Brice Feillu (Saur). Al grup principal, l'Sky, amb sis ciclistes, mantenia un ritme constant que acabaria passant factura.
La glòria de Voeckler
A l'Aspin dos veterans de guerra, Jens Voigt (40 anys) i Alexandre Vinokurov (39), acompanyats d'un lluitador nat, Chris Sorensen, van estar a punt de caçar Voeckler i Feillu, però els va faltar força. La diferència dels dos primers respecte del grup del líder superava els deu minuts. Voeckler, que havia deixat enrere el líder de la muntanya, Fredrik Kessiakoff, ja feia comptes: tenia el preuat mallot de punts vermells gairebé a la butxaca i acaronava amb el pensament el seu segon triomf d'etapa, precisament a Bagneres de Luchon, on va triomfar el 2010 en un altra jornada de ciclisme èpic.
El guió, a poc a poc, es va anar complint. Quan Feillu va començar a defallir, al Peyresourde, l'heroi francès no va dubtar a deixar-lo enrere i volar cap a la meta. L'afició, no només la francesa sinó la de tot el món, embogia en veure'l passar a pit descobert i cara d'agonia cap al cim. Quan hi va ser, sabia que només un desastre podia evitar l'inevitable.
Evans, tocat i enfonsat
Mentre el líder de l'etapa marxava sense aturador, al grup dels favorits, Ivan Basso, convertit en aiguader de Nibali, va forçar al límit la marxa per veure què passava. Evans, que havia tingut pana a l'Aspin, va quedar mort i enterrat. Nibali, però, no en va tenir prou i va decidir desenterrar la destral de guerra i llançar-se en solitari cap a l'aventura. Wiggins i Froome, amb la seva insolència habitual, el van anar a buscar, sense pressa però sense pausa. Nibali, rodejat pels dos mallots de l'Sky, encara ho va tornar a provar. Després va ser el mateix Wiggins, amb aquella arrancada tan característica de Miguel Indurain –sense aixecar-se del seient– qui el va anar a buscar.
Quan van creuar plegats la pancarta del Peyresourde van passar de ser enemics a aliats i van començar un descens que els havia d'assegurar el podi final a París.
Tothom hi guanya
Van den Broeck, el poderós escalador del Lotto, no es va deprimir per l'atac de Nibali i ràpidament es va posar d'acord amb Haimar Zubeldia per baixar a tot gas de l'últim port. Tots dos es beneficiaven de la crisi d'Evans, que va passar del quart al setè lloc de la general. Fins i tot el seu company Tejay van Garderen el va avançar. El nord-americà (24 anys) demana a crits ser el líder del BMC, o de qualsevol altre equip, en la pròxima edició del Tour del 2013. La seva servitud a Evans l'ha frenat més d'una vegada. És el mateix que li ha passat a Chris Froome.
Aliè a la lluita per la general, Voeckler va arribar a Luchon amb una diferència prou àmplia per celebrar amb temps la seva quarta victòria d'etapa en el Tour.
En el triomf de fa una setmana a Bellegarde-sur-Valserine l'alsacià va creuar la meta després drç tan monumental que els assistents de l'equip gairebé el van haver de portar a coll fins al podi.