Fi d'una era daurada
El port i el tren van contribuir a l'expansió de la revolució industrial
Productes com la xocolata i la llet van implicar també una revolució social amb l'aparició de xocolateries i granges
L'entrada de productes estrangers més econòmics van comportar la fi d'aquesta creació industrial
La ciutat de Barcelonadisposava de la mà d'obra qualificada que les fàbriques necessitaven
Barcelona va arribar a ser un veritable motor industrial a finals del segle XIX i bona part del XX. Però on ha quedat ara tot aquest potencial? Això és el que explica la historiadora Mercè Tatjer en el seu darrer llibre, en què explora l'evolució de productes que es van elaborar a la ciutat i van ajudar a desenvolupar-la, com van ser la xocolata, les joguines, els perfums i els sabons, els paraigües, les editorials, les cerveses i les begudes carbòniques, els gelats, els llibres, la llet i els iogurts, així com els teixits. “Són productes que van canviar la societat”, ressalta Tatjer.
A finals del segle XIX, el centre de Barcelona, Ciutat Vella, era un escenari en plena ebullició econòmica on es concentraven fàbriques, tallers, molins per moldre el cacau i fer xocolata o establiments com granges i cerveseries, que albergaven les reunions socials.
Tatjer relata que a finals del XIX les fàbriques se situaven al centre de les ciutats, perquè no hi havia tants mitjans de transport com ara i aquestes eren els nuclis ferroviaris. En aquest context, exposa que Barcelona era privilegiada, no només perquè hi arribes el tren i amb aquest mitjà de transport es pogués importar i exportar mercaderies, sinó també perquè tenia un port important per al comerç internacional i vendre a l'exterior.
D'altra banda, la capital catalana també tenia treballadors qualificats que requerien aquest tipus de fàbriques. “Necessitaven una mà d'obra versàtil i, això, es podia trobar en una ciutat com Barcelona on hi havia una tradició artesana”, destaca Tatjer.
Tot això va contribuir que la ciutat visqués un boom industrial. Progressivament es van anar millorant les infraestructures de Poblenou i s'hi van traslladar les fàbriques, mentre que els barris cèntrics van esdevenir les àrees residencials.
Col·lectivització de les fàbriques
Durant la Guerra Civil, moltes de les petites indústries es van agrupar i col·lectivitzar sota les ordres dels treballadors, ja que es va considerar que les grans fàbriques eren més competitives. “En molts casos la producció va millorar”, apunta l'especialista, que explica que la col·lectivització i el desenvolupament d'una indústria de guerra van estimular la concentració i especialització de les fàbriques. Al seu parer, les fàbriques van funcionar bé al començament, però després “els bombardejos i la falta de matèries primeres” van acabar perjudicant el teixit industrial.
Amb l'inici de la dictadura, les fàbriques van tornar a mans dels seus antics propietaris. En un primer moment, es volia expandir la indústria per tot l'Estat espanyol, però com que aquesta ja estava molt desenvolupada al País Basc i Catalunya, finalment el règim va optar per potenciar-la en aquestes regions, segons la historiadora. Tatjer argumenta que això va afavorir que als anys seixanta i setanta es tornés a expandir la indústria barcelonina.
Tatjer explica que, a poc a poc, tot aquest motor industrial ha anat desapareixent. Per un costat s'ha traslladat a altres zones de Catalunya, però també per l'entrada de productes estrangers de menys qualitat, però més econòmics. Un exemple d'això, va exposar, són els paraigües xinesos. Ara la fabricació d'aquest producte gairebé s'ha extingit a Barcelona, on només es fan paraigües per a anuncis o pel·lícules. La historiadora ressalta que d'aquesta època daurada són hereves multinacionals com Damm, Moritz o Puig, però també ha servit per crear un coneixement que ara utilitzen a petita escala xocolaters i perfumistes, entre d'altres.
