Castellví bé mereix un carrer

El 1714, després de la derrota, els barcelonins menjaven un pa fet amb clofolles de faves que havien trobat al fons d'un dipòsit... Es veu que ni els gossos més famèlics se'l menjaven de dolent que arribava a ser. Aquesta és una de les anècdotes que Francesc de Castellví relata en Les narracions històriques. “Explica què pensava la gent, què menjava, on feia pipí..., i no té res a veure amb la historiografia romàntica sobre la guerra de Successió ni amb els assajos acadèmics que no parlen de la gent, sinó de conceptes.” Albert Sánchez Piñol assumeix que per escriure el seu best seller Victus es va informar en gran mesura a través d'aquestes cròniques tan vives de Castellví, que va participar personalment en la guerra, abans d'exiliar-se a Viena. Va morir sense veure publicada la seva magna obra (quatre volums), però se'n conservava un exemplar a Viena, el que va regalar personalment a l'emperadriu. Durant segles ha estat gairebé un document secret, conegut per pocs. El 2002 es va publicar a Madrid l'obra íntegra, “tot un gol per una fundació carlista”, diu Sánchez Piñol.

Fins ara, doncs, l'obra de Castellví estava relegada a la foscor. Fins ara, ja que, amb motiu de la celebració del Tricentenari, i en part com a cloenda, la Generalitat acaba de publicar una antologia de textos que serviran per “popularitzar” l'obra. “Aquest no és un llibre més sobre la guerra de Successió, sinó el llibre”, advertia dimecres Miquel Calçada, comissari del Tricentenari. “Segurament és el seu llegat més important.” De la selecció i la traducció dels textos, se n'ha encarregat la doctora Mercè Morales, que ha “sintetitzat” les prop de cinc mil pàgines de l'original en 381. “Castellví pertanyia a la noblesa de Montblanc i va participar en la guerra amb les armes. Un cop acabada, i com a defensor de la causa de Carles d'Àustria, se li van confiscar els béns i no tenia passaport; finalment, va marxar el 1726 cap a Viena mentre altres catalans en tornaven.”

Les narracions abasten del 1700 al 1725 i tenen com a propòsit deixar testimoni de la guerra i del cas dels catalans a Europa: “Intenta ser un historiador imparcial i objectiu. Va transcriure documents de gran valor, avui introbables; va entrevistar gent, i va mantenir correspondència amb personalitats com ara Rafael Casanova, que li va escriure una carta commovedora.”

Segons Morales, un dels aspectes més destacats de les narracions és la modernitat: “Castellví ens introdueix en el laberint de la política internacional i ens ofereix un context històric canviant.” Justament en aquest sentit, el professor de la Universitat de Barcelona Àngel Casals va afegir que l'escriptura d'aquestes magnes narracions –una “crònica desmesurada” de la guerra, segons Sánchez Piñol, a la qual Castellví es va dedicar en cos i ànima durant anys– és una prova que “molts catalans consideraven que la guerra no s'havia acabat i que la causa catalana no s'havia resolt”.

“Demostra que hi havia un grup d'exiliats catalans prou important que necessitaven reivindicar la seva participació en la guerra, a banda de la consciència de la continuïtat històrica: Castellví intenta mantenir la memòria del que havia passat i de com eren les constitucions catalanes perdudes el 1714.”

Per tot plegat, Francesc de Castellví no només té pendent una biografia, sinó que també mereix un carrer (tal com reivindiquen Albert Garcia Espuche i Mercè Morales). “L'última lliçó que n'hem d'extreure és que si Castellví va aguantar bombes, tortures i l'exili, com molts catalans, el que ens està caient a sobre no és res”, somreia Sánchez Piñol. I, atenció!: en la segona part de Victus, el lector es trobarà el mateix Castellví convertit en un personatge, això sí, secundari: “Amb Victus vaig pensar a agafar-lo a ell com per fer-lo el personatge principal, però no podia, perquè és massa gran, però estic content que almenys la novel·la serveixi per reivindicar-lo.”