«Patim la conseqüència de l'anorreament cultural que imposa el PP»

A casa, el valencià. Al carrer, el castellà. La història dels valencians és molt complexa: hi ha massa estudis de pamflets i pocs sobre la nostra composició sociològica. Ja els ho deia a l'economista Antoni Castells i a Joan Fuster. A banda d'haver passat dels dos milions d'habitants en el 36 a més de cinc a base de forasters, els bombardeigs i les riuades “expulsaren” de València els valencianoparlants, que s'establiren als pobles del voltant, i la burgesia ha canviat de barri, però no ideològicament ni lingüística.

Perquè em necessitaven en el negoci familiar de vins, on em guanyava bé la vida, i em deixava temps per a la política, que sempre m'ha apassionat.

Perquè era una burgesia molt “petita” i perquè mon pare —que era un republicà cultíssim— m'educà en els valors de la República. En 1951, vaig entrar enLo Rat Penat, on també hi havia republicans, perquè el seu president, González Martí, a qui admirava moltíssim, acollia tothom. Vaig estar en la directiva 17 anys. Allí vaig coincidir amb Carles Salvador, Enric Valor, Soler i Godes, Nicolau Primitiu i Albert Thous, nét de Maximilià Thous, creador de l'Himne i de Taula Valenciana i República Valenciana. A Lo Rat Penat venien tots els que eixien de la presó: gent jove, nacionalista i d'esquerres; i també alguns mestres de molta categoria que ens parlaven de la història dels valencians i que tenien molt bones biblioteques on anàvem a llegir.

A Xàtiva, vaig conèixer Joan Ballester Canals, que portava la Llibreria Pública al carrer Consell de Cent, 281 i que havia creat “Entre tots ho farem tot” i, per ell, a l'editor de Nova Col·lecció de Lletres, Santiago Albertí. Viatjàvem a Barcelona a per llibres en català i els veníem els dies festius a la Plaça Rodona de València. Els diners que trèiem els destinàvem a les activitats polítiques.

Sí, gràcies a Lo Rat Penat i a la parada de la Plaça Rodona. Hi vaig conèixer Xavier Casp, que portava l'Editorial Torre, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Sanchis Guarner i Dàvila, un gran anarquista que tenia la llibreria al Passatge de la Sang. I després, el grup universitari de la tertúlia de Joan Fuster que es reunia a la Cafeteria San Patricio. Hi anava també Bauset. I encara en vaig conèixer més quan reproduírem el Penó de la Conquesta i començàrem a passejar-lo per les comarques valencianes.

Sempre m'ha agradat i n'he fet molt. Creàrem el Teatre-Estudi de Lo Rat Penat i muntàrem els Misteris del Corpus a la Plaça de la Mare de Déu. Fèiem de tot per tal de traure diners i representar obres. Estrenàrem a l'estudi de Ximo Michavila “Els condemnats” de Porcel i va tenir un èxit immens, però el prohibiren; també obretes de Martí Domínguez i Burguera i traduccions al català. Vaig ser dues vegades secretari del Premi de Teatre Ciutat de València, muntat per la Llibreria Prometeo però pagat per l'ajuntament.

En sóc el fundador. El primer va ser a Llíria en 1960; després, vindrien els d'Alcoi, Castelló i Bocairent, on la guàrdia civil tancà el poble perquè no poguérem entrar-hi. El férem sota el pont. En el 64 muntàrem la Marxa al Puig. L'èxit fou tan gran que, a partir del 65, tots els Aplecs es fan al Puig.

No. Ací,quan acaba la guerra, la vida fou molt miserable fins als seixanta: són afusellades vora quinze mil persones, cent mil passen per camps de concentració, un munt emigren i es passa molta fam. En aqueixes circumstàncies el nacionalisme no hi tenia pes. Hui hi ha alguna cosa gràcies a l'escola i a uns pocs diputats i regidors...

He estat en contacte amb tots els grups i moviments socials progressistes i nacionalistes. Després del Front Marxista Valencià, vaig entrar en el Partit Socialista Valencià d'Eliseu Climent, Paco Moragón i Josep Lluís Blasco, que es desféu quan detingueren molta gent. Després, pels meus contactes d'Alcoi, conec Marcelino Camacho. Com obria les portes de Lo Rat Penat a tothom, acabaren empresonant-me.

Pel teatre. Hi vaig fer amistat amb Frederic Jordà, de les Joventuts del Micalet. I, en tirar-me de Lo Rat Penat per ser de CCOO i empresonar-me, Jordà em convidà a entrar-hi. M'hi vaig poder dedicar tranquil a la política.

La van fundar Valerià Miralles i Josep Lluís Blasco i els vaig proposar instituir el Premi d'Assaig Joan Fuster en 1967.Li'l van donar a Francesc Vallverdú. Quan m'empresonaren en el 68, Fuster i Ventura em suggeriren que el cedira a una institució: fou Acció Cultural del País Valencià.

València començà a buidar-se quan els valencians perdérem les cases en la riuada de sant Miquel (1949), on van morir més de 100.000 persones, i en la del 57; ens traslladaren a Xirivella, el Grau, Alboraia, Benicalap i sant Marcel·lí. I també pels Consums. Eren unes casetes que hi havia a l'entrada de les ciutats grans on s'havia de pagar un cànon per tot el que hi entrava. Als pobles no n'hi havia i les indústries i els comerços marxaren de València.
Per cert, a Xirivella vaig muntar el Cercle Ramon Muntaner.Al principi era cultural, però més endavant s'ocupà de temes polítics també; ho vaig suggerir jo: calia que tothom sabera que els nacionalistes també podem fer-ho bé en política.

D'Acció Cultural, de la Societat Coral El Micalet i del Racó de la Corbella, dut per xavals magnífics que organitzen moltes activitats culturals en català.

Quan el Partit Socialista Valencià entrà en el PSOE, com no em considere espanyol, me'n vaig eixir. Hi vaig tenir moltes discussions amb Ernest Lluch i Joan Raventós. Vaig entrar en el PSAN, però quan hi va haver una baralla entre els dos bàndols, vaig formar amb altres la Unitat del Poble Valencià, d'esquerres. Després, ens unírem al Partit Nacionalista Valencià de Paco Burguera i formàrem el Bloc.

Que els impostos que paguem els Països Catalans, els administrem nosaltres. Ara, això no vol dir que no siga europeista. Jo vull ser nacionalista d'esquerres valencià dins els PPCC i d'Europa.

Com al Principat, molts valencians hagueren de passar la frontera. Altres factors, com que Castelló ja estigués en mans feixistes en el 38 o que hi hagués molts afusellaments o que es prohibís parlar en valencià o que sols tinguérem ràdio en castellà,han afavorit el triomf de la dreta. I no oblidem que el dret civil, la predicació i la universitat ja empraven el castellà. I, per acabar-ho d'adobar, els franquistes s'apropien d'una festa popular i d'esquerres, les falles, la controlen fèrriament, i comencen a potenciar l'anticatalanisme i, l'analfabetisme i una religiositat carrinclona, com l'ofrena a la Mare de Déu. Desapareix, doncs, la cultura populars i el nacionalisme es reclou en l'àmbit intel·lectual i universitari.

Gràcies a l'escola, un poc.

Perquè València és molt més important del que la gent es pensa; encara que no ha viscut mai del turisme, sinó de l'agricultura i de la petita indústria. Tot i això, potser és la que més monuments té de tot l'estat espanyol.