Fañanàs novel·la la vida de l'inquisidor Nicolau Eimeric

L'escriptor gironí Miquel Fañanàs publicarà, entre finals de febrer i principis de març, El Gran Inquisidor (Columna), una novel·la de 415 pàgines basada en la vida turbulenta i la desmesurada ambició de poder del religiós gironí Nicolau Eimeric (1320-1399), inquisidor general de la Corona Catalanoaragonesa. De fet, Eimeric ja apareixia com a personatge secundari a l'anterior novel·la de Fañanàs, La bruixa de pedra, amb la qual va guanyar el premi Nèstor Luján de novel·la històrica. El Gran Inquisidor el projecte literari més ambiciós de l'autor gironí i és el seu 21è llibre en 32 anys de trajectòria literària, iniciada l'any 1983 amb Susqueda i altres narracions.

Fañanàs recrea “amb rigor històric i molta documentació, però també amb algunes llicències literàries”, la vida d'un home que es va enemistar amb tres reis catalanoaragonesos –Pere III el Cerimoniós, Joan I el Caçador i Martí l'Humà–, però que en va sortir sempre ben parat gràcies a les seves bones connexions amb el papa. Al final del llibre, l'autor fa una relació dels personatges històrics que apareixen en el llibre, amb breus notes biogràfiques.

“Eimeric va perseguir molt els jueus i tots aquells que considerava heretges, i fins i tot va intentar declarar herètica tota l'obra de Ramon Llull –i els seus seguidors, el lul·listes–, però no va aconseguir-ho”, explica Fañanàs, que entre altres obres ha consultat, en una edició en castellà conservada a la Universitat de Girona, el Directorium inquisitorum d'Eimeric: un autèntic manual de l'inquisidor, en què explicava com es podien detectar les bruixes i els heretges i incloïa també els mètodes de tortura més eficients, la qual cosa ja diu força sobre la naturalesa moral del personatge en qüestió. En el llibre, Eimeric també argumentava en quins casos un inquisidor podia actuar contra un bisbe, un rei o un altre inquisidor.

“En aquesta novel·la hi ha una mica de tot: història, intriga, sexe... Però el llibre és sobretot el retrat d'un personatge complicat, amb grans contradiccions morals, i també és, en definitiva, una reflexió sobre el poder i sobre la confrontació entre el poder civil i l'eclesiàstic”, explica Fañanàs.

Nicolau Eimeric va néixer i va morir a Girona. Als 14 anys va entrar al convent de Sant Domènec, on va ser instruït durant el seu noviciat pel frare Dalmau Moner (Santa Coloma de Farners, 1291 - Girona, 1341), eremita i monjo dominic, beat conegut popularment com a sant Dalmau i copatró de Girona. Eimeric va completar els seus estudis de teologia a Tolosa i París, on es va doctorar, i després va tornar a Girona per substituir Moner com a professor de teologia. El 1357, Eimeric va ser nomenat inquisidor general i un any després va obtenir el càrrec honorífic de capellà del papa, per la seva diligència en la lluita contra els heretges i blasfems. Va ser deposat del càrrec d'inquisidor general, per influència del rei Pere el Cerimoniós, però el 1366 va tornar a assumir aquesta responsabilitat amb forces renovades. Eimeric va haver d'exiliar-se a la cort papal d'Avinyó i en ple cisma d'Occident es va posar de la part de l'antipapa Climent VII. La seva actitud indomable li va comportar nous exilis i fins i tot una condemna a mort, però el 1397 va tornar a Girona, on va morir tranquil·lament dos anys després.