Desànim

La nit del 9 de novembre, un cop sabuts els resultats de la consulta participativa, tots vam córrer a fer números i ens vam adonar que a la independència li faltaven votants. Uns deien que uns dos-cents mil, d'altres que una mica més. En tot cas, no sumàvem. No podíem anar amb aquell contingent a un referèndum seriós i vinculant sense perdre. Per tant, des d'aquell dia i fins ara, els nostres polítics favorables a l'escissió haurien d'haver treballat no solament per convèncer els indecisos sobre les bondats del projecte que defensen, sinó per retenir els que, havent votat llavors que sí, a l'hora de la veritat es poguessin fer enrere. En comptes d'això, tenim el president Mas i Junqueras d'ERC discutint, malfiant-se l'un de l'altre i dilatant les decisions. Com que a més fa tot l'efecte que parlin d'independència i només d'independència, sense insistir a dir que la independència no és una finalitat en si mateixa sinó una oportunitat perquè aquest país sigui més endreçat, més ric, més equilibrat, més favorable a les necessitats del dia a dia dels seus habitants, el que acaba passant és que molts d'aquests habitants van a parar l'orella a discursos que parlen més d'aquestes coses i no tant o no gens de separacions. Jo tinc una gran estima pel president Mas i crec que és, de tots, el que millor enfoca el problema, però també penso que en el discurs de Cap d'Any es va equivocar en situar en dos blocs diferents els “problemes socials” –l'atur, la crisi, el drama vital de moltes persones– i la independència. O la independència serveix per solucionar les dificultats o molta gent deixa d'interessar-s'hi.

Jo he superat tots els dinars i trobades del cicle nadalenc sense parlar per res del “procés”. L'any passat va ser al contrari, i fins i tot vaig arribar a localitzar un parent que jo tenia per un espanyolista de granit convertit a la fe sobiranista. Aquest any el nostre mal no volia soroll, i vaig detectar molt desànim i moltes ganes d'acabar la festa amb pau a base de no manifestar-lo. Així no se suma, es resta. I com que per aquest camí hi ha la possibilitat de fer el ridícul en un referèndum de debò, es pot donar el cas que ni els defensors de la “tercera via” puguin passar a recollir els ferits de la derrota, com es preparen per fer. La “tercera via” o el “federalisme” fan molt de riure a alguns, però fins i tot aquestes alternatives a la independència depenen d'un bon resultat del sí en un referèndum, si no es guanya. Si no, si fem mal paper, no tindrem ni una cosa ni les altres i tot s'haurà perdut. O sigui, que brillo i a espavilar-se, que el temps ens va en contra.