El pintor de la proximitat
Mor l'artista barceloní Lluís Marsans, molt conegut per les seves sèries de biblioteques antigues i de partitures, un autor intimista i de delicada sensibilitat
“El meu pare no feia diferència entre realisme i abstracció”, deia ahir Violeta Marsans
Ullava per la finestra de casa seva, al carrer Caponata de Barcelona, i provava de copsar amb colors aquella realitat sempre esquiva. Pintor intimista, persistent amb els temes que l'exhortaven –unes flors, uns llibres, unes partitures, la cal·ligrafia xinesa...–, Lluís Marsans era “el pintor de la proximitat i la vida quotidiana”, com el definia ahir la seva filla Violeta Marsans. Violeta, la mitjana de les tres germanes, va realitzar i produir un documental enllestit el 2010 en què se'l pot veure —clavat a una cadira de rodes per la malaltia neurodegenerativa que patia des de feia anys, i amb prou feines sense poder agafar els pinzells– abocat en cos i ànima a la pintura: “la seva vida”. Una vida que es va apagar la matinada de dissabte passat. L'artista tenia 84 anys.
Reconegut a França
El documental –una llàstima– inèdit, ara és un document de primer ordre per conèixer el recorregut artístic de Marsans, tal vegada més reconegut a França, on exposava regularment a la galeria Claude Bernard de París. Tanmateix, a Barcelona també va tenir el seu reconeixement i va exposar a la Galeria Artur Ramon i a la Galeria A4 de Paco Revés, on el 2011 va exposar per darrer cop la seva sèrie dedicada A la recerca del temps perdut, de Proust, una de les més emblemàtiques, juntament amb les biblioteques de llibres i les partitures. A banda, a Madrid, la seva pintura es va poder veure a la Galeria Leandro Navarro.
L'acadèmia el titllarà de pintor realista, la qual cosa –explica Violeta– rebutjava l'artista: “Ell no feia diferència entre abstracció i figuració, feia una figuració oberta a tota la realitat, tenia l'abstracció com una realitat.” El cas és que investigava sempre en la línia de trobar el lligam entre les coses –les cobejades analogies, que diria Proust—, i per això només li bastava mirar la quotidianitat, la proximitat. Observar per la finestra.
Fill d'un banquer i d'una mare que es dedicava a fer brodats, Lluís Marsans (Barcelona, 31 de desembre 1930) va viure de ben petit l'exili, quan la seva família va marxar a França el 1936. Va tornar el 1940, i el jove Marsans de seguida va tenir clara la seva vocació d'artista (cal dir que en un viatge a Nova York havia conegut Salvador Dalí). En lloc de cursar estudis d'art, va anar d'aprenent al taller de Ramon Rogent a Barcelona. Aquí va entrar en contacte amb el grup Dau al Set a través de Joan Ponç. De tarannà inquiet i independent, va marxar al cap de dos anys del taller per seguir en solitari la seva recerca artística. Aleshores, trobades com les que va protagonitzar amb l'arquitecte José Antonio Coderch o amb Marcel Duchamp, amb qui va coincidir a Cadaqués a finals dels cinquanta, van marcar el seu llenguatge plàstic.
Va passar per un període en què integrava l'abstracció i la figuració. Fruit d'aquest moment són les sèries Suite Pacioli i les obres en petit format d'inspiració matemàtica.
Proust, punt i apart
A principis dels 70 va començar a treballar amb un tema concret, l'univers proustià recollit a La recerca del temps perdut. El 1972 Marsans presenta per primer cop al públic la seva obra a la Galeria Tretze de Barcelona. Interessats pels seus dibuixos sobre els personatges de la Recerca, la galeria Jacob de París li organitza una exposició el 1980, any a partir del qual començarà a exposar regularment a la capital francesa. El 1982 exposa al Museu Balzac de París les il·lustracions de Proust, mentre que el 1985 participa en una exposició al Hirshhorn Museum and Sculpture Garden de Waschington i el 1986 a Nova York. El 1995 el Palau de la Virreina de l'Ajuntament de Barcelona presentarà l'exposició individual Del concepte a la representació.
Influències? Marsans rebutjava escoles i anava per lliure, tot i que admirava Cézanne i Morandi. Va ser influït per Ramon Gaya que va avançar, però, per la via figurativa.
El funeral tindrà lloc avui a l'Església Ortodoxa de Barcelona, confessió a la qual pertanyia el pintor des de feia dècades.
L'artista va revisitar Proust els últims anys de la seva vida
Odette, Swann, Tante Léonie, Gilberte, el Narrador... Proust i la seva ‘A la recerca del temps perdut', amb tot el seu reguitzell de personatges variats, va ser tota una “revelació” per a Lluís Marsans perquè ambdós compartien “la mateixa sensibilitat”, reflexiona Violeta Marsans. “Proust el va empènyer a pintar d'una altra manera i va trobar inspiració en una novel·la que és un món on hi és tot, la mística, la psicologia, la subjectivitat”. Arran de l'èxit que van assolir les seves il·lustracions a França, on estan considerades una de les millors versions, Marsans va arribar a conèixer la neboda de Proust, Suzy Manté Proust, que el va convidar a casa seva.
Els darrers anys de la seva vida, Lluís Marsans treballava una altra vegada en la sèrie d'il·lustracions proustianes amb nous dibuixos que havien de configurar un llibre. Segons informa Alícia Marsans (la gran de les germanes) pràcticament els tenia enllestit i anava pel volum ‘La presonera'.
Tenint en compte que el projecte inicial d'editar els seus dibuixos a París, quan va exposar a la Galeria Jacob, no va arribar a bon port, seria bo que aquest cop es publiquessin els seus dibuixos proustians en un volum. De moment, il·lustren la portada d'una de les dues traduccions al català que actualment estan al mercat de la novel·la.