Mourn: de l'‘insti' al món

Un grup de tres noies i un noi d'entre 15 i 18 anys format a l'IES Alexandre Satorras de Mataró és assenyalat per alguns dels mitjans especialitzats internacionals de més prestigi com un dels talents emergents amb més projecció de l'escena indie mundial. Carla Pérez (veu i guitarra), Antonio Postius (bateria) i les germanes Jazz (veu i guitarra) i Leia (baix), filles de Ramon Rodríguez (The New Raemon) són Mourn, un grup que escup urgència, ràbia i cruesa en cançons cantades en anglès i que evoquen tòtems del rock dels anys noranta com ara PJ Harvey i Sunny Day Real Estate.

La discogràfica barcelonina Sones els va editar a finals de l'any passat el primer disc i el segell de Brooklyn Captured Tracks el publicarà la setmana vinent als EUA. Avui actuen a l'Apolo de Barcelona conjuntament amb Madee (l'antiga banda de Ramon Rodríguez) i, a finals de mes, emprendran un tour que els ha de dur al Mercury Lounge de Nova York i el The Echo de Los Angeles, entre altres dates a França, Anglaterra, Islàndia i altres ciutats dels Estats Units. Carla Pérez, natural d'Argentona, tot just va agafar el primer avió de la seva vida fa quinze dies, quan Mourn van tocar a Holanda. “Aquests joves punks catalans encara estan a secundària, però ja tenen un postgrau en rock sorollós i tempestuós”, publicava l'edició nord-americana de Rolling Stone. “Toquen amb una convicció gens tremolosa i de manera gairebé inconscient”, advertia el reverenciat portal web de Pitchfork. “Heus aquí uns adolescents revoltosos”, rematava la veterana publicació britànica New Musical Express, que incloïa una de les cançons de Mourn entre el que calia escoltar al novembre (juntament amb nous temes de Marilyn Manson, The Decemberists i Belle & Sebastian).

“Les Mourn”, com molts ja les anomenen, se'n fan creus, de tot plegat. “Ens ha passat tot molt ràpidament i, naturalment, et preguntes sovint què coi ha passat, ja que no fa ni un any encara anàvem a cole cada dia”, explica la Carla. “Tenim sort que els pares de tots nosaltres ho porten prou bé ”, afegeix la Jazz. Les dues –que cursen estudis de fotografia i animació, respectivament, després d'acabar l'institut el curs passat– van ser les fundadores de Mourn, a les quals es va afegir la Leia (en l'actualitat a quart d'ESO) i l'Antonio. “Ens vam conèixer a classe, on totes dues érem noves”, recorda la Jazz. “Jo duia una samarreta dels Rollings i la Carla, que en duia una dels Strokes, va venir per saber si realment m'agradaven o era postureig. Al cap d'uns dies ens vam asseure juntes a classe perquè la Carla s'havia deixat el llibre d'anglès, vam veure que les dues tocàvem la guitarra i vam començar a quedar.”

El primer LP de Mourn –precedit per un EP, Otitis, que ja s'ha exhaurit– té, segons assegura la Carla, “almenys tres o quatre cançons” que es van escriure a classe. “És que ens avorríem molt, sovint no apreníem res i no ens agrada perdre el temps!”, es justifica la Jazz. “Un dia la profe de català ens va agafar la llibreta on ho apuntàvem tot i ens va amenaçar de no tornar-nos-la. Hauria estat dramàtic!” Tot i que l'institut enllaça entrevistes a Mourn en el Facebook del centre, tant la Carla com la Jazz recorden els primers dies del grup. “No se'ns valorava, i la gent de la classe mai no va prendre'ns seriosament, per no dir que se'n reien. La veritat és que, ara, quan sents coses com ara: «Sí, i tant, si aquestes noies anaven al Satorras!», fa una mica de ràbia”, diu la Carla. “Hi havia els que els anava la música moderna de ball de la MTV, i també els que escoltaven tots aquests grups de rumba, però ningú escoltava la música que ens agrada a nosaltres”, afegeix la Jazz.

L'experiència en el món de la música del pare de la Jazz i la Leia, que acaba de treure un disc com a The New Raemon i els fa de mànager de gira, fa tanmateix entendre a les Mourn que la vida en el rock no sol ser un camí de roses. “Ho tinc claríssim, ja que ho he viscut de petita”, afirma la Jazz, a qui el seu pare va regalar una guitarra “rosa i de la Hello Kitty” quan tenia set anys. “Sé que hi ha moments que ho passes malament. He vist el meu pare deixar de tocar durant molt de temps perquè estava col·lapsat i no podia més.” Ramon Rodríguez, però, per a qui anar de gira amb Mourn “és com anar de cap de setmana però amb quatre fills en lloc de dos”, admet que la Jazz i la Leia “segurament faran més carrera que son pare” i que, “mig en broma, mig seriosament”, s'està plantejant amb la seva discogràfica penjar un adhesiu en un pròxim single seu que dirà: “Gravat pel pare de les Mourn.”