Mort i llenguatge
L'escriptora francesa Maylis de Kerangal narra la història d'un trasplantament de cor en una novel·la que ha sacsejat França
“Intento que la frase sigui com una antena que capta molt i emet molt més”, diu l'escriptora
D'entrada, l'argument de la novel·la –la història d'un trasplantament cardíac–, pot tirar enrere més d'un. Amb tot, Reparar els vius (Angle/Anagrama) és una novel·la exquisida, una “experiència de la mort metabolitzada en el llenguatge”, tal com diu la pròpia autora, l'escriptora francesa Maylis de Kerangal. Ras i curt, el menys important és l'argument, el que destaca és la manera com teixeix una precisa xarxa de paraules per descriure tot el procés que va des de la mort d'un jove de 19 anys en un accident de cotxe fins a l'acord dels pares per donar els seus òrgans, i l'operació final de trasplantament del cor a una traductora parisenca de cinquanta anys.
És una novel·la, doncs, que sorprèn pel seu estil i construcció: l'escriptora ha optat per barrejar en el mateix flux narratiu els diàlegs i la veu narradora en tercera persona: “Quan parlem, el món no deixa d'existir, per això vaig optar per unir narració i diàleg, menys quan hi ha l'anunci de la mort, quan es diu «el seu fill està en un estat irreversible», aleshores està marcat amb un guionet perquè per a la mare tot s'atura”.
La narració segueix el ritme del parlar oral: “L'oralitat remet a un temps en què el cant i la veu eren molt importants, la imatge del cant recorre tota la novel·la”. En aquest sentit, de Kerangal ha treballat a consciència la puntuació –“l'anatomia del llenguatge”, tal com diu un dels personatges–, i el resultat és una prosa que s'encavalca igual que el jove Simon Limbres sobre l'onada la matinada poques hores abans de l'accident. “Coneixem el personatge central en aquesta sessió de surf matinal, i el veiem en plena joventut i en tota la seva gràcia. Malgrat l'accident ens queda l'imatge d'aquest jove com un heroi grec que cavalca l'onada”. El tema de les ones, que representa el cercle del temps, recorre l'obra i les trobem en les ones del telèfon, la veu, els batecs del cor...
Maylis de Kerangal (Toulon, 1967) ja havia publicat una altra novel·la en castellà amb Anagrama Nacimiento de un puente, el 2013. Però no ha estat fins a publicar Reparar als vius que s'ha situat a la llista dels més venuts a França, on ha estat lloada com una “novel·la extraordinària” per personalitats com Bernard Pivot. La va escriure durant el dol d'una persona propera, però en aquest cas no hi ha haver donació. Per això es va haver de documentar a bastament sobre l'univers de la trasplantació –“fascinant”–, i va conèixer un infermer que coordina els trasplantaments de teixits i òrgans que la va ajudar molt. Fins i tot va assistir a una operació de trasplantament de cor. “Era sorprenent veure com enmig d'aquell entorn supertecnològic convivia una activitat tan antiga com el cosir, detalls com aquests fan que el llibre no sigui una simple narració freda dels fets sinó una novel·la.”
Kerangal també ha usat els mots tècnics de la medecina com si fossin poètics: “M'ha agradat incloure dins les belles frases franceses aquest vocabulari aspre que suposadament no aporta cap imaginari i que en canvi trobo que en té molt.”
Davant de fets tràgics i situacions terribles, com ara quan comuniquen als pares la mort cerebral del fill, Kerangal aconsegueix un to que, si bé no és neutre, no és dramàtic. “No hi ha discurs, sinó que em limito a descriure des de fora, intento que la frase sigui com una antena que capta molt i emet molt més; quan catalitza l'espai i el temps i explica alguna cosa de la realitat”. Tot plegat per què? Doncs perquè segons la novel·lista, “la novel·la té la capacitat d'interrogar el món contemporani i les nostres interioritats.”
Els pro donants reivindiquen el llibre de Kerangal
A França el llibre de Kerangal ha sacsejat consciències, i les associacions partidàries a la donació d'òrgans l'han pres com una estendard per defensar les seves idees. Kerangal, que no tenia aquesta intenció, explica que a França el trasplantament té a veure amb la noció de “desprivatització del cos”: “És un gest que té una càrrega política perquè es fa una donació del propi cos a l'esfera pública”.
Personalment, escriure aquest llibre ha estat per a l'escriptora una experiència que ha canviat la relació amb el seu propi cos: “Et fa plantejar moltes coses sobre com veiem el cos i els prejudicis culturals: a França és molt més difícil donar un cor que no pas un ronyó o un fetge, per exemple, i no parlem dels ulls, que estan considerats el reflex de l'ànima”.
Tot plegat, escriure Reparar els vius ha suposat “un viatge estrany al propi cos”. “M'he plantejat la dispersió dels meus òrgans després de la meva mort i els dels meus fills i per tant aquest llibre ressona en el meu cor i la meva vida”.