la crònica
La misogínia
Apunts sobre aquesta qüestió
Sopant aquest estiu amb un matrimoni amic, vam anar a parlar de les sogres. Aquell matrimoni té un fill preciós d'un any. De cop, enmig de la conversa, el pare va mirar-se'l i va dir-li, amb la impunitat amb què parlem als animals: «Ai, Miquelet, quan et casis, vigila! Perquè a tu et semblarà que et cases amb una, però a l'hora de la veritat et casaràs amb dues dones!»
La sogra és una peça amb molt de joc a les partides d'escacs familiars, però no pas més que el sogre. Un sogre no té perquè ser menys mortífer que una sogra, però la sogra s'endú la mala fama. Potser perquè les dones viuen més anys? Perquè fins fa quatre dies tenien més temps? Per un rebot del feminisme cap quadrat? Per masclisme? Doncs no. Per misogínia.
He trigat quaranta anys a començar a entendre més o menys la misogínia. Fins fa poc, la trobava una cretinada pueril i no m'explicava que gent de la categoria de Jaume Roig o Josep Pla fossin misògins.
Però és que hi havia pensat poc. La misogínia és pueril, però extremadament elaborada. En el fons, no deixa de ser un masclisme destil·lat. Els actes violents sempre ensenyen la punta afilada d'un iceberg, i d'actes violents contra les dones n'hi ha cada dia.
Comencem per l'estranyesa física. Cada sexe troba en l'altre un punt de fantàstic, com si tendís a la meravella o al monstre, o, anant encara més enllà, com si fos un animal diferent. És natural, perquè cadascú es mira el món des del seu costat. Elles són animals d'una altra espècie, doncs, i per tant amb comportaments imprevisibles, és a dir incontrolables. Per si fos poc, podem relacionar-nos-hi justament de la manera més bèstia, la sexual. Aquesta possibilitat que la raó no ens basti, o que se'ns descontroli, porta que moltes persones intel·ligents, per comptes de fer front a les dones amb el cap, acabin passant-se al bàndol de la misogínia. És una estratègia napoleònica, si és veritat el que diuen que Napoleó advertia: que les úniques batalles que es guanyen fugint són les que es tenen en contra les dones. Els misògins fugen d'allò que no poden vèncer. Consideren que no hi ha res a fer, ho donen per perdut.
Però la incomprensió barrejada amb el desig afecta tant mascles com femelles. Per què, llavors, la misogínia és molt més estesa que la misàndria, l'aversió a l'home?
Jo crec que l'error és pensar-se que la misogínia és un sentiment de superioritat per part del mascle. Per altra banda, no trobareu poques dones convençudes de la seva, de superioritat. Més aviat és al contrari. La misogínia és una defensa mal entesa, una por. Les dones són aquell instint emprenyador, però encara més són les conseqüències d'aquell instint: són els fills, són la família, són la sogra. La dona equival als fills, que són el nostre gran compromís amb aquesta vida. Davant d'un instint, la gran temptació sempre és fer-li front amb un altre instint. Esperonats pel desig irracional de llibertat, fins i tot de la terra voldríem ser lliures.
Quantes batalles efímeres a les discoteques, i quantes batalles interminables a dintre les cases. Se n'ha dit la guerra dels sexes. El misogin s'ho esbandeix d'un cop, tot això. No hi perd el temps. No veu que el temps s'acaba perdent de totes maneres. Què hi farem. És un problema que tenen les dones. Si físicament i culturalment nosaltres els homes estiguéssim més lligats a criar que les dones, la misàndria triomfaria.
