Ser-hi o no, la qüestió

“No ets a Twitter. No ets ningú.” Això li va etzibar una estudiant al periodista i professor universitari Albert Sáez en una classe ara fa sis anys, una plantofada que aquest gat vell del periodisme (antic director adjunt del diari Avui i l'actual d'El Periódico) va entomar amb intel·ligència: “M'he de reciclar”, es va dir.

I és que el món del periodisme no ha quedat al marge de les noves tecnologies –“noves tecnologies?”, se'n riuen els jovenalls estudiants–, sinó que més aviat hi ha topat. Ell mateix reconeix que la resistència ha estat màxima i que, si finalment s'han adaptat als nous formats de transmissió d'informació, ha estat per una qüestió pràcticament de supervivència.

Què ha passat, doncs? Quin és aquest tsunami que sacseja totes les redaccions? Albert Sáez ha volgut donar respostes a aquestes preguntes i s'ha alimentat de les seves experiències en el sector i també com a pedagog per mirar de treure'n l'entrellat. Les seves reflexions les recull a El periodisme després de Twiter (3 i 4), premi Joan Fuster d'assaig 2014. Lluny del que es pugui pensar d'un periodista de –diguem-ne– la vella escola, Sáez no demonitza la pantalla, sinó que considera que el periodisme encara en pot sortir reforçat, per molt que hagi perdut el monopoli de la informació: “El periodisme té sentit quan explica bones històries que interessen a una comunitat de persones, i la gent acabarà pagant les notícies d'una manera o d'una altra.” Perquè el tema econòmic és, ben segur, la clau de la transformació. Si fins ara els mitjans es finançaven bàsicament amb la publicitat (la qual cosa també els feia perdre independència, assumeix Sáez), els nous models de finançament s'han d'anar a buscar del costat de Google, per exemple, que ofereix publicitat personalitzada gràcies a les dades que
els usuaris –alegrement– consenten a donar, ja sigui per tenir gratis un compte de correu, ja sigui per tenir un perfil a Facebook.

“No hem de tenir por –adverteix–, hem de revisar i corregir el que fem i que ja no serveix, i mirar què ens pot servir per gestionar millor la informació.” En tot cas, admet un pèl cohibit: “Ja no miro la informació pels teletips, sinó per Twitter.” Més pluralitat, un enriquiment de la informació gràcies a l'accés a més fonts, transparència, immediatesa... Tot d'avantatges que l'ocellet blau pot aportar, però –atenció!– no tot són flors i violes: la informació s'ha de contrastar més (Castro ha mort diverses vegades a la xarxa), i amb els nous mètodes de selecció de notícies es perd una visió global, que en canvi ofereixen els diaris. “La xarxa genera una desvertebració de la societat pròpia d'una era més individualista.”