Lament per Europa

Uns lladres roben d'un museu grec les lletres de la paraula democràcia. En ple bressol de la civilització occidental. És un amarg acudit –obra del ninotaire suís Peter Schrank– que diu molt sobre la situació que viu Europa en els últims anys. Una situació que l'art, sempre amatent, està denunciant des del principi de la crisi i, en definitiva, des de tots els mals moments que ha viscut el continent. Pèrdua de democràcia, greu crisi econòmica i social, valors ètics que brillen per la seva absència, indefensió del ciutadà davant tot tipus de poder, el greu problema humanitari de la immigració... El Vell Continent, malgrat el relatiu benestar dels seus habitants si el comparem amb altres indrets del món, és ja una distopia.

Aquest és el tema que aborda l'exposició Prophetia, que demà s'obre al públic a la Fundació Miró de Barcelona. Una reflexió realista i desesperançada, a partir de les obres de 24 artistes, 8 de les quals fetes expressament per aquest projecte. La comissària de la mostra, Imma Prieto, explica que l'objectiu de l'exposició és “donar visibilitat a la distància entre una idea d'Europa, de la seva identitat, i l'actual projecte polític, econòmic i social”. La identitat europea, anterior a la mateixa constitució de la primera comunitat europea, sorgida després de la Segona Guerra Mundial, ha esdevingut fràgil i trencadissa. “On és l'espai que ens permet parlar d'una Europa unida?”, es pregunta Imma Prieto.

La idea de l'exposició, amb obres des del 1989 (el moment crucial de la caiguda del Mur de Berlín) fins ara mateix, va sorgir a partir d'un vídeo de l'artista albanès Anri Sala en què l'alcalde de Tirana del 2002, el també artista Edi Rama, explica, esperançat, les avantatges que suposaria per Albània l'ingrés a la Unió Europea. El contrast amb l'actualitat diu molt sobre el trencament del somni europeu. Antoni Muntadas ja intuïa que les coses no anaven massa bé el 1989 quan va dissenyar la catifa CEE, que relaciona els símbols nacionals de cada país de la Unió amb les seves monedes nacionals.

Democràcia i il·lusió

,La democrazia è illusione criden irònicament el tàndem d'artistes italianes Goldschimied & Chiari, en una frase construïda amb miralls (o miratges?) al pati de la fundació. Amb la situació actual, potser l'única solució és la fe, com proclama la caixa de llum del madrileny Chus García-Fraile, amb un vitrall d'església gòtica format per banderes estatals.

L'apàtrida impossible

Núria Güell presenta en aquesta exposició un dels seus projectes més recents, una obra encara en procés, que pretén demostrar que és pràcticament impossible ser un apàtrida de manera voluntària. L'artista de Vidreres va intentar fa poc demanar la condició d'apàtrida a l'ambaixada espanyola a Dublín (ciutat on resideix en aquests moments) i davant la negativa dels funcionaris, ara acaba de presentar la sol·licitud a la delegació del govern espanyol a Girona per correu. “Hi ha un conveni del 1954 que protegeix els apàtrides per motius de conflicte, ja que se'ls proporciona un passaport però hiha un gran buit legal si algú vol ser-ho voluntàriament”, afirma Prieto.

La distopia europea s'il·lustra també amb l'hipnòtic collage d'imatges extretes de films de ciència-ficció, combinades amb imatges reals d'aldarulls als carrers de ciutats europees al voltant del 15-M, de Daniel García Andújar i Avelino Sala.

El descrèdit que l'educació i la cultura han patit de manera progressiva en els últims anys a Europa es reflecteix en l'escultura El arconte (2015), de l'artista asturià Avelino Sala, una columna de llibres segellats amb resina negra, davant d'una pintada a la paret, gairebé revolucionària avui en dia, amb la locució llatina Sapere aude (Atreveix-te a saber).